Necessitem més polítics com en Junqueras

Em ve al cap el divendres dia 16 de Novembre, pel matí. Es feia el programa especial d'el Món a RAC1 a la Pedrera, en plena campanya electoral; aquell dia tocava anar-hi al candidat Oriol Junqueras. No recordo els altres tertulians, bé, sí que hi havia la Gemma Galdón. Ho podria mirar però tampoc és imprescindible saber-ho.

En qualsevol cas, el senyor Junqueras havia de ser entrevistat pel senyor Basté i la resta de tertulians, i com que no tots compartien la idea d'independència, secessió, separatisme, hi va haver batalla dialèctica. I aquí és on el senyor Junqueras em va impressionar més.

Lluny del que ocorre quan es troben junts el Paco Marhuenda i la Pilar Rahola, que es posar-se a cridar, en Junqueras sabia imposar-se sense interrompre, suposo que mitjançant gestos (jo no ho podia veure, era la ràdio), i amb uns "deixi'm parlar" o "deixi'm acabar", que no tenien res a veure amb els dels altres tertulians dels altres dies, sense retrets però de manera efectiva aconseguia fer callar la resta.

Contra tots aquells que no creien en aventures de destinació desconeguda, contra tots els que li formulaven preguntes, tenia un discurs per tothom, una resposta, ho deia tot amb convenciment, amb seguretat, sense demagògies. Fins i tot de vegades semblava que es quedés en la fina línia que separa la ironia.

Una altra cosa interessant és que evitava la crítica destructiva dels altres partits, un discurs constructiu i no destructiu com sí que fan altres partits. Sempre que els tertulians es referien a altres partits no tenia una paraula dolenta.


Una altra imatge, diumenge a la nit. Va ser el debat de TV3. Allà sí que es veia el senyor Junqueras. Cada cop que el veig em ve la següent paraula al cap "panxa-content". És clar que es veia, no és precisament petit. Allà també es va imposar a la resta de candidats, va deixar parlar i va fer servir el to i els arguments que havia fet servir a la ràdio, no havia canviat ni una coma. Això és coherència.


En ambdós casos, el senyor Junqueras aconsegueix que, encara que no t'agradi el que diu, et pares a escoltar-lo.

És per això que necessitem més polítics com l'Oriol Junqueras, que eviten confrontacions innecessàries, aporten crítica constructiva i amb to pedagògic. Polítics amb els quals no ens bulli la sang quan parlen, que no acusin els altres partits sense fer ni un xic d'autocrítica. Polítics coherents, amb saber estar, que no cridin ni facin demagògia... És molt demanar?