divendres, 9 de novembre de 2012

El segon en discòrdia


Després de fer un cop d'ull a una altra fornada d'enquestes al bloc de l'Higini Herrero i les dades del Racòmetre de RAC1, hi ha una dada curiosa i és que hi ha tres partits en pugna per ser la segona força política de Catalunya.

Un d'ells és el Partit Popular dirigit per la senyora Alicia Sánchez-Camacho, que malgrat perdre alguns vots, que sembla ser es traslladen cap a Ciutadans, amb la política de la por i d'atacs constants al govern català (mai, o gairebé mai al govern central) pot treure'n rèdit. Així doncs tenim el representant de partit unionista/centralista i de dretes (de vegades podríem dir-ne extrema dreta).

L'altre és Esquerra Republicana de Catalunya, ERC. Aquests s'han guanyat tots i cada un dels vots que superin els de les anteriors eleccions (recordem que vénen de tenir com a màxims dirigents un tal Josep-Lluís Carod-Rovira i un tal Joan Puigcercós, a més d'escissions diverses i molt variades per totes bandes), i tot i que les enquestes solen tenir un cert punt de fiabilitat, no són 100% exactes, i ERC podria aconseguir més diputats dels que en un primer moment sembla que poden aconseguir, cosa que depèn de com portin la campanya IC-V i SI. ERC és el representant de partit d'esquerres i independentista, tot el contrari que l'anterior.

L'últim és el cas més flagrant de dilapidació de vots. Si bé en els casos anteriors, segons enquesta, guanyaven escons, el PSC de Pere Navarro en perd, però no un o dos. Fent un símil naval, és com si el PP remés, amb una velocitat petita, però sense aturar-se, ERC anés vent en popa i pel casc del vaixell PSC no deixés d'entrar aigua, enfonsant-se sense aturador.

Com dic, el PSC és el cas flagrant. Fa una legislatura o dues ningú hagués dubtat en posar el PSC com a segona força, de fet, malgrat ser la segona, era prou forta com per formar tripartit, i així superar CiU, i en segona instància va ser capaç de re-editar-lo. Ara les coses són diferents, bé, no totes. Tenen un líder que no parla clar (i tot i així acusa el president de ser el que no s'expressa amb claredat), fa els discursos a destemps (quan parla sobre un tema, ja no és un tema important), no té un suport ferm del seu electorat (Carmen Chacón o Montserrat Tura podrien haver estat millors alternatives).

Les coses que no canvien és que quan diu una cosa aquí ha de ser rebatut des de la meseta, cosa que li resta credibilitat, i a sobre ho fa un paio que fa temps que és cadàver polític, cosa que resta encara més credibilitat. A més el PSC, o com a mínim la veu oficial, dóna suport a la perduda causa del federalisme. Això s'havia de proposar abans, i no ara. El tema és que el votant el PSC no té clar què vota i per tant molts decideixen canviar de partit a algú que sí tingui les idees clares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada