Eleccions 25-N - Els Líders

Si bé l'altre dia penjàvem uns sondejos sobre els partits que podrien tenir representació al Parlament després de les eleccions del 25-N, avui donem la nostra opinió sobre els líders del esmentats partits.


Muramasa


Artur Mas: Tot un gentleman. Té les coses clares, i malgrat sembla que tot li és defavorable transmet certa seguretat, si bé és cert que per ser del partit que és arrossega el mal endèmic del pujolisme, l'anomenada política de "peix al cove", per això la gent sembla que no acaba de confiar prou en ell i això resta punts. Malgrat tot segons sondejos és molt a prop d'una perillosa majoria absoluta, tot i que si hem de fer cas del que va dir en una entrevista a "8 al dia" amb el senyor Josep Cuní, els ciutadans de Catalunya no hem de patir perquè l'última paraula la tindrem nosaltres a les urnes.

D'altra banda, sembla que la gent entén que les retallades que ha fet durant el seu breu mandat no són únicament culpa seva i gent com Zapatero, Rajoy o Montilla i el seu tripartit també en son responsables.


Pere Navarro: Poc conegut fora dels seus dominis (Terrassa bàsicament) i poc carismàtic (els del Polònia ja s'han encarregat d'explotar aquesta faceta seva), el líder dels sociates catalans escollit degut a que quan es van anunciar les eleccions van agafar el PSC en calces, l'únic que pot fer es veure com obté els pitjors resultats del partit en la democràcia, com aquell qui diu, mentre el seu partit s'enfonsa i s'escindeix. La seva política bàsicament es basa en culpar en Mas mentre defensa la via federal (asimètrica).

En el seu programa inclou una reforma de la Constitución Española per tal d'incloure-hi el dret a decidir mitjançant referèndum, però ni tan sols el mateix Rubalcaba s'ho acaba de creure. Navarro no passarà a la història com sí que ho farà en Joan Carles, Navarro, òbviament, ni serà tan famós com en Pepe, Navarro, òbviament. Com a molt serà recordat com a Pere el breu.


Alicia Sánchez-Camacho: A casa n'hi diem cara de cavall. La senyora Camacho malgrat perdre algun escó segons sondejos podria convertir-se en la segona força política a Catalunya en detriment del PSC, que ja he comentat. La seva política, tal i com fa el seu partit central, el PP, es basa en el desgast, però el seu discurs és com si fos un guix en una pissarra, pot deixar una petita marca i pot fer soroll, però és molt difícil que penetri. I per això va a fer pre-campanya a les llars d'avis per dir-los "iaios, que si surt en Mas es quedaran sense pensió", per causar algun efecte. Els universitaris no són tant curts de mires i quan va dir que si Catalunya fos independent els títols universitaris no tindrien validesa se li van riure a la cara. El que no sap és que algú que se sent català i espanyol només pot tractar-se d'un botifler, català i espanyol són termes contradictoris (és com lladre i policia o polític i honest).

D'altra banda, té la mala sort que quan intenta fer un discurs una mica més conciliador surt algun polític del seu partit a la meseta i deixen anar autèntiques barbaritats. Caldrà veure si el fet de que en Rajoy sigui tan poc carismàtic i tingui la credibilitat pels terres afecta als possibles votants de la candidata popular.


Joan Herrera: A casa n'hi diem el de la bicicleta. Sobiranista i verd, el senyor Herrera sembla que tingui doble personalitat quan, d'aquí a aquí diu meravelles del senyor Mas i d'aquí a aquí és poc més que una personificació del diable. Li té jurada perquè ha fet moltes... com en diu ell "retallades anti-socials", però jo mai he sentit que admetés que el seu partit és en part culpable per tot el que està passant a Catalunya. El dèficit s'ha multiplicat després de gairebé vuit anys de tripartit, però ell prefereix centrar el discurs contra en Mas i per això em sap greu que pugui treure tants escons.

D'altra banda pel seu costat sobiranista, aposta pel dret a decidir.


Oriol Junqueras: Va prendre les regnes d'una ERC que semblava un solar al que se li ha enderrocat un edifici i ningú s'ha preocupat de treure'n la runa, després de que al càrrec hi estigués en Carod i en Puigcercós. Tot i la seva aparença de bonifaci panxacontent el senyor Junqueras té una habilitat discursiva notable, i que el situen en el meu rànking particular de candidats amb carisma en la segona plaça, just per darrere d'Artur Mas. Podríem dir que els d'ERC són la carta tapada de les eleccions, sembla clar que pujaran, però no se sap quant ni a costa de qui.


Alfons López-Tena: López-Tena destaca per les seves declaracions pro-independentistes però sense un fil argumental definit, i això és, el que segons els meus raonaments, li treu escons segons sondejos, en favor, o bé d'ERC o bé de CiU. Crec que si l'Uriel Bertran fos el candidat podria arrencar uns quants vots més ja que crec que té millors qualitats orals.

Aquests són els independentistes que per entendre'ns són més papistes que el Papa.


Albert Rivera: Malgrat no m'agrada gens l'ideologia gairebé equiparable a extrema dreta del seu partit ni la seva tendència unionista, he d'admetre que el seu candidat Albert Rivera té carisma (el tercer en el meu rànking personal). Això, unit al seu discurs similar al del PP pot fer que arrenqui vots del populars, i més si tenim en compte que C's no té un partit a la meseta que fiqui la gamba quan intentes esgarrapar vots (ni que sigui a costa dels iaios).


David Fernández: Ho sento, no sé qui és.

Josep Anglada: Pel bé de tothom espero que el senyor (per dir-ho d'alguna manera) Anglada s'hagi de quedar a casa durant la pròxima legislatura.




scaramanga


Artur Mas: Un encantador de serps, un saltimbanqui de la política. Ha demostrat un geni polític que no m’esperava. Ha tapat la seva pèssima gestió (provocada, en part, per les circumstàncies) amb les mesures extremes del Conseller de Sanitat Boi Ruiz, la política repressiva del Conseller d’Interior Felip Puig o la desbandada de varis dels implicats pel Cas Palau, que s’han vist lliures i perdonats, amb un carisma inesperat del que fa uns anys no era considerat més que un titella de Jordi Pujol i, en menor mesura, de Rodríguez Zapatero.

La seva mediocre (per ser suaus) tasca com ha president ha contrastat amb la imatge de líder transversal capaç d’aglutinar la majoria del catalanisme, atraient cap a si una considerable majoria i creant un efecte imant que ha repercutit així mateix en una sorprenent escalada de vots per a ERC. La política agressiva que ve des de Madrid - fins i tots des dels sectors més progressistes - i els sectors més reaccionaris de l’autoanomenada Catalunya real no han fet més que augmentar la seva popularitat, ja que la seva ponderació i flegma estant essent en tot moment impecables. Sap aguantar la pressió i tapar els errors, dues coses bàsiques en qualsevol bon polític.


Pere Navarro: Un home desafortunat. Les seves bones intencions queden diluïdes per un partit que viu les seves últimes hores després de la nefasta gestió de Montilla i Zapatero, que l’han convertit en una secció regional del PSOE en lloc d’un partit autònom associat. I ell es troba en mig.

Pressionat per una banda pel sector nacionalista espanyol liderat per la nefasta Carmen Chacón i el poc hàbil i menys subtil líder del PSOE Alfredo Pérez-Rubalcaba, que desitja fer del PSC la seva joguina, i pel sector sobiranista liderat per Montserrat Tura i un altre polític de nefast record, l’ex-Conseller d’Educació Ernest Maragall (que pretén emular el seu genial germà, Pasqual, potser el millor polític que hagi donat Catalunya en règims Democràtics, amb molt poc èxit), Navarro va a la deriva, intentant crear un terme mig que acomodi el federalisme que demana l’aristocràcia progre de Madrid amb el dret a decidir,

Ficat en un polvorí, només puc desitjar a aquest pobre home que deixi de jugar a ser Jordi Pujol i es decideixi després de la previsible patacada socialista: Un PSC integrat dins del PSOE o un partit que rescati l’afirmació sobiranista dels maragallistes de Ciutadans pel Canvi? La pilota és a la seva teulada (o no, perquè crec que dimitirà per a sortir d’aquest malson).


Alícia Sánchez-Camacho: Igual que Josep Piqué, una política perduda per la seva fidelitat extrema als postulats de Mariano Rajoy. Cada cop que aporta una idea pròpia, se la tomben des de la Calle Génova. El sector més centrista del PP català li ha donat l’esquena passant els seus vots a CiU, el PSC o a C’s (que a pesar del seu discurs, es un partit amb postulats de centre-esquerra, només que rabiosament nacionalista espanyol, cosa que fa que molts el confonguin amb un partit d’ultradreta quan mai ho ha estat) i el més extrem a PxC. Així i tot, el seu discurs basta en “amar a España por encima de todas las cosas” sempre guanya votants, sobretot en les classes altes i els barris amb molta immigració de les grans ciutats, la qual cosa fa que sempre estigui allà a dalt , i potser surti guanyant i tot.

Això no la treu de l’absoluta mediocritat en comparació amb Josep Piqué, un polític brillant però massa acomodatici.


Joan Herrera: Amb un sobiranisme moderat i el vot de la major part del moviment 15-M, Herrera ha escollit el terme mitjà que no pot ni li deixen assolir a Pere Navarro. Prou carismàtic, ponderat, sense deixar-se influenciar pels amics de Madrid, que simplement guarden silenci, Herrera es troba davant una gran oportunitat: impulsar el comunisme a Catalunya com no es feia des dels temps de l’inoblidable Gregorio López-Raimundo (el pare de l’escriptor Sergi Pàmies, un purista de l’ortodòncia, que deia la Trinca, hereu del verb precís, punyent i divertit dels seus pares).


Oriol Junqueras: Mediàtic i prestigiós arreu de l’Estat, ha acabat amb els dubtes del seu partit, allunyant-se de les cagades del nefast Carod-Rovira (autèntica carnassa per als mitjans de la Meseta) i del poc carismàtic Joan Piugcercós.

Ha sabut buscar aliances i aglutinar ERC i Reagrupament en un sol grup, i tornar-li la dignitat després d’uns anys en que semblava un partit bananer. Gran feina. Hi ha una remota possibilitat de que li doni el meu vot si Mas comet alguna relliscada pel que fa a polítiques socials.


Alfons López-Tena: Les seves ànsies de protagonisme li han impedit veure el bosc entre els arbres i ha fet la cagada més gran de tots els candidats: rebutjar una aliança amb ERC que li hauria garantit algun escó. Sense el carismàtic i polèmic Joan Laporta liderant, els membres de SI corren com pollastres escapçats mentre els seus votants passen a ERC i CiU. Sem,bla el preludi de la desaparició del partit.


Albert Rivera: Tot i que el seu ideari es troba a les antípodes del meu (i això que C’s es suposa que és un partit de centre-esquerra),, és remarcable la feina que està fent. El prenia per un imbècil que es dedicava a posar despullat als cartells per a guanyar notorietat, però amb el temps ha mostrat una gran intel•ligència política. El seu error d’entrar en una coalició europea que tenia partits d’ultradreta (i que provocà la marxa d’alguns dels seus homes a UPyD) ha estat convenientment oblidat. Sap comunicar, és jove i ha fitxat més personatges mediàtics per a la que serà potser la campanya més original de totes les que es presentin: l’ex-PxC Carlos “el Yoyas” Navarro (que marxà del partit d’Anglada en considerar-se enganyat, entrant en un partit feixista la ideologia del qual no comparteix) o el gran poeta urbà Joaquín Sabina (que va de progre pel món però ja es veu). Serà un dels grans guanyadors.

David Fernàndez: Hi ha un tipus que es diu igual que surt al Crackòvia i va participar a Eurovisió, però crec que no té relació amb aquest. Les CUP compten amb un altre personatge mediàtic com l’actor Sergi López, però es preveu una patacada considerable.


Josep Anglada: Espero que hi hagi seny i aquest individu no aconsegueixi cap escó. Espero veure’l algun dia al lloc que li correspon per dret: la presó.