Pilot de la sèrie "Fills de la Terra: Els defensors de Catalunya" (doble episodi)

Els Fills de la Terra son un grup de nanos molt trempats que amb els seus superpoders volen salvar Catalunya... El problema és que cadascun té una visió diferent del País, com a bona entitat plural. Aconseguiran acomplir la seva missió?

Tot va començar fa uns mesos al Baix Llobregat...

FILLS DE LA TERRA:  L’ORIGEN DE PICA D’ESTAT PROPI

Recordeu Cortés i Fonollosa, aquell parell de militants de CiU les aventures dels quals van aparèixer un temps en aquest blog? Recordareu que en Cortés té una néta que es diu Ximena…

Ha passat cosa d’un any des que els defensors del Delta del Llobregat la van enterrar en boniatos. Resulta que un cop se li va obrir gana i en va mossegar un, i li van agradar tant que se’ls va anar cruspint un rere l’altre, per a desesperació dels segrestadors, que veien com a mesura que els gasos dels seus cos s’acumulaven, anava desenvolupant un síndrome d’Estocolm que l’estava movent de l’ideologia d’Unió cap a la del PSC, arribant un momento en que es feu amb el control de la situación i s’autoproclamà cap dels seus propis segrestadors en nom de Pere Navarro.

Mentre sopesava doblar el seu propi rescat, una nit, en somnis se li va aparèixer un poni tan alt com la Sagrada Familia. Duia ales: era un pegàs, una figura mítica que sempre havia fascinat la Ximena. Es va identificar coma Flutterbitch i li va dir que era allà per encomenar-li una missió (no sense haver cobert l’Hospital de Sant Pau amb una tifa com a protesta pels retalls en sanitat).

“Ximena… Jo… Mira, que… Com t’ho diría…”, començà a dir l’enorme equí “Resulta que l’esperit de Jordi Solé i Tura… Doncs com que ha decidit que ets l’escollida per a formar un grup transversal que representi i defensi la Catalunya del futur, no? I tindreu superpoders i tot això. Tu heretaràs el meu: represntaràs la grandesa de Catalunya, i et faràs dir “Pica d’Estat Propi” I… en fi, que agafis uns amics i.. I… FAREU QUE US ESTIMIIIIIIIN!”

La Ximena es va despertar i es va veure enmig de Barcelona, tan alta com la Sagrada familia degut a que l'acumilació de gasos provocada per l'ingestió incontrolada dels tubercles abans annomenats havia causat un procés de dilatació mol.lecular. Duia un uniforme de pubilla 2.0, amb malles, una capa i enmig, un escut estelat. No estaba somiant. Afortunadament a aquella hora només hi havia uns borratxos que creien estar amb el delirium tremens. No sabia per què, però la Ximena sabia perfectament com recuperar la mida normal, i l’uniforme li va desaparèixer, deixant-la en roba de carrer. Així que va agafar el primer metro i anà a buscar els amiguets del barri…

FILLS DE LA TERRA: L’ORIGEN D’ULL DE TRENCALÒS

En Banito Fonollosa (així, amb “A”) era fill d’una familia quelsevol de qualsevol barri de Barcelona. El seu pare era en Fonollosa, ja el recordareu, l’amic d’en Cortés. En Fonollosa, tot i el seu cognom, no era fill de Catalunya. Havia nascut a Noreña (Astúries), on el seu avi, que era de Granollers, havia anat a ajudar els miners durant la Revolució de 1934. S’enamorà d’una bonica asturiana i s’hi quedà. Al final del franquisme decidí tornar a casa i es tralladà a Barcelona amb tota la familia: el petit Fonollosa tenia 11 anys, però ja xapurrejava el català i no li fou difícil integrar-se. Llàstima que l’avi, que amb 101 anys segueix essent membre actu de la CNT, el desheretés quan el noi es va fer funcionari de rebot i s’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya.

En Banito era un estudiant molt fluix. Essent txarnego va haver d’anar a clases de reforç de castellà quan anava a parvulari mentre en català treia grans qualificacions sense estudiar ni una mica. Des d’aquell temps que estaba enamorat de la néta de l’amic del seu pare, en Cortés, i ella semblava correspondre-li amb una sincera amistat. De vegades hom els veia passejant de la maneta i deia "oh camaco!". Fins que arribà el segrest. En Banito es transformà. Es tornà amargat i trist. Sense la Ximena havia perdut les ganes de viure, i el seu pare estaba massa enfeinat i estressat no fent res com per a ajudar-lo. Així que una nit de Nadal va decidir tirar-se daltabaix del Pont del Treball. I alhesores algú el va parar. Era un àngel? Era Superman? Era el Pare Nadal? No. Millor que això: era Sant Jordi Pujol, Patró dels peixos i els coves. I el petit gran Sant Varó li va dir:

“Oh, pobre noi! Ei, ei, ei, no fem ximpleries, oi! *cof* Mira, nen, això que vas a fer, això… AIXÒ NO SERVEIX PER A RES, no? El destí truca a la porta de vegades, no? I diu: “Un dia estàs al fons i l’altre a dalt” I això será dolent o será bo? He, he… No ho se. Pero tu…. Tu… Tu tens fusta de padawan, no? *pollastre* Perdó, estic una mica encallat. Si vens amb mi, jo t’ensenyaré la Força del Majèstic, oi! Tu tens l’aura. Abandona per un temps el món i vine amb mi a Queralbs. T’ensenyaré el poder de la Força, no?”.

I amb aixó començà l’entrenament a la Vall de Nuria. En Banito aprengué a tenir el centre de gravetat tan baix com el seu mestre, i practicà el tir amb arc com a afició. Un bon dia, sis mesos després, en somnis se li aparegué la seva adoirada Ximena, que el cridava de tornada a Barcelona. En Pujol va dir que era el señal: era l’hora de formar un drup transversal de joves per a posar fil a l’agulla i peix al cove. “I recorda que la feina mal feta no té futur, oi!”, li dogué com a comiat. Quan tornà a casa, en Fonollosa li va preguntar “Què, nen, com ha anat el dia al cole?”. Ell mateix es feu un resistent uniforme, arc i unes fletxes artesanals amb efectes sorprenents. I basant-se en el que havia vist a a la Vall de Nuria es feu dir “Ull de Trencalòs”, aquell que mai no falla el seu objectiu i es carrega els cabrons, pero, ei, amb compte, que no prenguem mal!