En realitat m'avorreix parlar del tema de la llengua. Cada cop és el mateix, uns pares d'alumnes munten la de cal Déu i apa, tots a córrer amb les sentències. Aquest cop, però es tractava d'una interlocutòria, és a dir, que no arriba a sentència. Cada part ha fet la seva interpretació, com si s'hagués d'acabar el món. Algunes d'aquestes interpretacions incloïen "adaptar la classe", que es va llegir com fer les classes en castellà. Una bajanada. Això marcaria els nens més que els pares.
El que és realment important és el resultat del consell de ministres. Bé, de fet tampoc ho és tant, perquè diuen el de sempre, i pretenen que ens ho seguim creient. Escoltin, que els devots són vostès, no nosaltres. El Montoro ha tornat a insinuar que no apujaran impostos ni totes aquestes històries, però qui se'l creu? Jo no.
El tema dels desnonaments segueix igual.
Tornant al tema de la llengua, sí, ho sé, no ho puc evitar, els d'Esquerra van tornar a fer-ne de les seves. Van demanar la paraula al congrés i van parlar en català. El president del congrés, el senyor Posadas, els va dir que no complien el reglament i els va fer fora. Després, és clar, de que se li passés el "patatús" de sentir parlar en català. Tots sabem que hi ha un sector de l'España profunda que són al·lèrgics a tot el que soni català, incloent-hi el català com a paraula; els hi surten feridures cada cop que senten la paraula Catalunya, i si és amb ñ només es graten una miqueta.
Tenen els ous de posar-se la constitució a la boca, però quan es parla de pluralitat, passa a ser el paper mullat. Ens ho haurem de fer mirar. S'ho haurien de fer mirar. Potser és greu i cal vacunar-se, o pitjor, potser s'encomana. En fi, que se'ns foten de nosaltres traient-nos la llengua.
Quan jo anava a l'Institut, la meitat de les classes eren en castellà o bilingües. Cada professor escollia l'idioma que li semblave millor. Això no ha canviat pas: entre el professorat de l'insti hi ha la germana del José Corbacho (que ha fet la major part de la seva carrera en català), i ella i jo ens comuniquem en castellà perquè és la llengua en que se sent més còmoda, i aquí pau i després glòria.
ResponEliminaNomés els profes més catalanistes feien servir sempre el català. Eren tres (dos d'història - una de les quals era argentina - i un de llatí), a banda del professorat de català. Per tant, la llengua vehicular de la meva educació secundària fou el castellà i jo em comunicava en català amb els profes que em donava la gana.
A la Uni fou igual: vaig rebre vàries assignatures en castellà i una en anglès, i mai no hi hagué cap problema.
Tot això és artificial; quatre families riques que volen "canviar el món", un dogma que compartim per desgràcia tots els pobles ibèrics.
Aprofito per a invocar l'ànima del President Macià, que deu estar-se arrencant el bigoti pèl a pèl. No us preocupeu, mi Coronel, en realitat és la mateixa situació que visquéreu, només que en versió 2.0.