Ens traslladem momentàniament a Veneçuela. L'altre dia es van celebrar les eleccions presidencials on es van presentar en Maduro i en Capriles, el primer el candidat oficialista, delfí del Chávez. Chávez amb z, no amb s. L'altre era el principal opositor. Les enquestes anaven boges i finalment el dia indicat en Maduro va guanyar per aproximadament un punt percentual de diferència. En Capriles va dir que no acceptava en Maduro com a president fins que no es donés una dada de recompte fiable, i és que encara que hi hagi gent que s'entesti a dir que allò no és una dictadura, en té molts tics.
Després hi ha qui es posa les mans al cap amb aquestes tupinades i caciquismes, però no serien capaços d'admetre que viuen en una república bananera ni que els apuntessin amb una pistola. Segurament perquè uns viuen al Sud d'Amèrica i els altres al Sud d'Europa. En Bono (no el d'U2), hi va anar com a observador internacional, i si us heu parat a escoltar-les... bé, primer riureu una estona i després entendreu la primera part d'aquest paràgraf. Senyor, quina manera de contradir-se en una mateixa frase. Primer admet que les eleccions són netes, després admet que hi pot haver irregularitats, per acabar dient que a tot arreu n'hi ha. Com per quedar-se tranquil.
Cada cop tinc més clar que a les següents eleccions generals donaré el meu vot a ERC. Espero que la fama no se'ls pugi al cap. També vull veure aquest nou partit "fundat" per la germana Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, que pel que tinc entès i he sentit, aniran a les autonòmiques. Perquè després diguin que els catalans odiem els canvis, primer apareix Ciutadans i rasca un munt de vots, després ve SI i en rasca uns quants més, i després desapareix per donar tres diputats a la CUP.
Li dedicaré un petit espai al vídeo que defensa els catalans contra l'odi mesetari indiscriminat. Em sembla bé que la gent de fora intenti fer veure a l'altra gent de fora que el que volem no és tant descabellat, per desgràcia els altaveus de la Meseta són molt potents i el rentat de cervell pot fer que la noia del vídeo vagi a segons quins programes on la ridiculitzin. Això sí, qualsevol que es tregui les benes dels ulls serà benvingut.
Voldria comentar, també, que ahir a la tertúlia de cal Basté no hi era la Pilar, i va haver de ser en Sardà el que posés a to en Marhuenda, que va estar especialment victimista. Van convidar en Màrius Serra, també, i li va donar el cop de gràcia, dient-li que el seu diari s'hauria de portar a les facultats de Periodisme com a exemple del que no ha de ser el periodisme. Aquí en Marhuenda, o el seu cap, va esclatar. Em preocuparia que algú com ell em tractés "d'amic".
Aprofito l'avinentesa per comentar que m'he obert un compte a DeviantArt, que és el següent: http://muramasa777.deviantart.com/. I també que l'scaramanga ja ha publicat el pilot d'un fan-fiction que podeu llegir en aquest bloc.
Des d'aquest bloc condemnem l'atemptat suposadament terrorista que ha succeït a Boston.
dimarts, 16 d’abril del 2013
dilluns, 15 d’abril del 2013
Pilot de la sèrie "Fills de la Terra: Els defensors de Catalunya" (doble episodi)
Els Fills de la Terra son un grup de nanos molt trempats que amb els seus superpoders volen salvar Catalunya... El problema és que cadascun té una visió diferent del País, com a bona entitat plural. Aconseguiran acomplir la seva missió?
Tot va començar fa uns mesos al Baix Llobregat...
“Ximena… Jo… Mira, que… Com t’ho diría…”, començà a dir l’enorme equí “Resulta que l’esperit de Jordi Solé i Tura… Doncs com que ha decidit que ets l’escollida per a formar un grup transversal que representi i defensi la Catalunya del futur, no? I tindreu superpoders i tot això. Tu heretaràs el meu: represntaràs la grandesa de Catalunya, i et faràs dir “Pica d’Estat Propi” I… en fi, que agafis uns amics i.. I… FAREU QUE US ESTIMIIIIIIIN!”
Tot va començar fa uns mesos al Baix Llobregat...
FILLS DE LA TERRA: L’ORIGEN
DE PICA D’ESTAT PROPI
Recordeu Cortés i Fonollosa, aquell parell de militants de
CiU les aventures dels quals van aparèixer un temps en aquest blog? Recordareu
que en Cortés té una néta que es diu Ximena…
Ha passat cosa d’un any des que els defensors del Delta del
Llobregat la van enterrar en boniatos. Resulta que un cop se li va obrir gana i
en va mossegar un, i li van agradar tant que se’ls va anar cruspint un rere l’altre,
per a desesperació dels segrestadors, que veien com a mesura que els gasos dels
seus cos s’acumulaven, anava desenvolupant un síndrome d’Estocolm que l’estava
movent de l’ideologia d’Unió cap a la del PSC, arribant un momento en que es
feu amb el control de la situación i s’autoproclamà cap dels seus propis
segrestadors en nom de Pere Navarro.
Mentre sopesava doblar el seu propi rescat, una nit, en
somnis se li va aparèixer un poni tan alt com la Sagrada Familia. Duia ales:
era un pegàs, una figura mítica que sempre havia fascinat la Ximena. Es va
identificar coma Flutterbitch i li va dir que era allà per encomenar-li una
missió (no sense haver cobert l’Hospital de Sant Pau amb una tifa com a
protesta pels retalls en sanitat).
“Ximena… Jo… Mira, que… Com t’ho diría…”, començà a dir l’enorme equí “Resulta que l’esperit de Jordi Solé i Tura… Doncs com que ha decidit que ets l’escollida per a formar un grup transversal que representi i defensi la Catalunya del futur, no? I tindreu superpoders i tot això. Tu heretaràs el meu: represntaràs la grandesa de Catalunya, i et faràs dir “Pica d’Estat Propi” I… en fi, que agafis uns amics i.. I… FAREU QUE US ESTIMIIIIIIIN!”
La Ximena es va despertar i es va veure enmig de Barcelona,
tan alta com la Sagrada familia degut a que l'acumilació de gasos provocada per l'ingestió incontrolada dels tubercles abans annomenats havia causat un procés de dilatació mol.lecular. Duia un uniforme de pubilla 2.0, amb malles,
una capa i enmig, un escut estelat. No estaba somiant. Afortunadament a aquella
hora només hi havia uns borratxos que creien estar amb el delirium tremens. No
sabia per què, però la Ximena sabia perfectament com recuperar la mida normal,
i l’uniforme li va desaparèixer, deixant-la en roba de carrer. Així que va
agafar el primer metro i anà a buscar els amiguets del barri…
FILLS DE LA TERRA: L’ORIGEN D’ULL DE TRENCALÒS
En Banito Fonollosa (així, amb “A”) era fill d’una familia
quelsevol de qualsevol barri de Barcelona. El seu pare era en Fonollosa, ja el
recordareu, l’amic d’en Cortés. En Fonollosa, tot i el seu cognom, no era fill
de Catalunya. Havia nascut a Noreña (Astúries), on el seu avi, que era de
Granollers, havia anat a ajudar els miners durant la Revolució de 1934. S’enamorà
d’una bonica asturiana i s’hi quedà. Al final del franquisme decidí tornar a
casa i es tralladà a Barcelona amb tota la familia: el petit Fonollosa tenia 11
anys, però ja xapurrejava el català i no li fou difícil integrar-se. Llàstima
que l’avi, que amb 101 anys segueix essent membre actu de la CNT, el desheretés
quan el noi es va fer funcionari de rebot i s’afilià a Convergència
Democràtica de Catalunya.
En Banito era un estudiant molt fluix. Essent txarnego va
haver d’anar a clases de reforç de castellà quan anava a parvulari mentre en
català treia grans qualificacions sense estudiar ni una mica. Des d’aquell
temps que estaba enamorat de la néta de l’amic del seu pare, en Cortés, i ella
semblava correspondre-li amb una sincera amistat. De vegades hom els veia passejant
de la maneta i deia "oh camaco!". Fins que arribà el segrest. En Banito es transformà.
Es tornà amargat i trist. Sense la Ximena havia perdut les ganes de viure, i
el seu pare estaba massa enfeinat i estressat no fent res com per a ajudar-lo.
Així que una nit de Nadal va decidir tirar-se daltabaix del Pont del Treball. I
alhesores algú el va parar. Era un àngel? Era Superman? Era el Pare Nadal? No.
Millor que això: era Sant Jordi Pujol, Patró dels peixos i els coves. I el
petit gran Sant Varó li va dir:
“Oh, pobre
noi! Ei, ei, ei, no fem ximpleries, oi! *cof* Mira, nen, això que vas a
fer, això… AIXÒ NO SERVEIX PER A RES, no? El destí truca a la porta de vegades,
no? I diu: “Un dia estàs al fons i l’altre a dalt” I això será dolent o será bo?
He, he… No ho se. Pero tu…. Tu… Tu tens fusta de padawan, no? *pollastre* Perdó,
estic una mica encallat. Si vens amb mi, jo t’ensenyaré la Força del Majèstic,
oi! Tu tens l’aura. Abandona per un temps el món i vine amb mi a Queralbs. T’ensenyaré
el poder de la Força, no?”.
I amb aixó començà l’entrenament a la Vall de Nuria. En
Banito aprengué a tenir el centre de gravetat tan baix com el seu mestre, i practicà
el tir amb arc com a afició. Un bon dia, sis mesos després, en somnis se li aparegué la seva
adoirada Ximena, que el cridava de tornada a Barcelona. En Pujol va dir que era
el señal: era l’hora de formar un drup transversal de joves per a posar fil a l’agulla
i peix al cove. “I recorda que la feina mal feta no té futur, oi!”, li dogué
com a comiat. Quan tornà a casa, en Fonollosa li va preguntar “Què, nen, com ha anat
el dia al cole?”. Ell mateix es feu un resistent uniforme, arc i unes fletxes
artesanals amb efectes sorprenents. I basant-se en el que havia vist a a la
Vall de Nuria es feu dir “Ull de Trencalòs”, aquell que mai no falla el seu objectiu
i es carrega els cabrons, pero, ei, amb compte, que no prenguem mal!
dissabte, 13 d’abril del 2013
Ens treuen la llengua i ens fan la "peineta"
En realitat m'avorreix parlar del tema de la llengua. Cada cop és el mateix, uns pares d'alumnes munten la de cal Déu i apa, tots a córrer amb les sentències. Aquest cop, però es tractava d'una interlocutòria, és a dir, que no arriba a sentència. Cada part ha fet la seva interpretació, com si s'hagués d'acabar el món. Algunes d'aquestes interpretacions incloïen "adaptar la classe", que es va llegir com fer les classes en castellà. Una bajanada. Això marcaria els nens més que els pares.
El que és realment important és el resultat del consell de ministres. Bé, de fet tampoc ho és tant, perquè diuen el de sempre, i pretenen que ens ho seguim creient. Escoltin, que els devots són vostès, no nosaltres. El Montoro ha tornat a insinuar que no apujaran impostos ni totes aquestes històries, però qui se'l creu? Jo no.
El tema dels desnonaments segueix igual.
Tornant al tema de la llengua, sí, ho sé, no ho puc evitar, els d'Esquerra van tornar a fer-ne de les seves. Van demanar la paraula al congrés i van parlar en català. El president del congrés, el senyor Posadas, els va dir que no complien el reglament i els va fer fora. Després, és clar, de que se li passés el "patatús" de sentir parlar en català. Tots sabem que hi ha un sector de l'España profunda que són al·lèrgics a tot el que soni català, incloent-hi el català com a paraula; els hi surten feridures cada cop que senten la paraula Catalunya, i si és amb ñ només es graten una miqueta.
Tenen els ous de posar-se la constitució a la boca, però quan es parla de pluralitat, passa a ser el paper mullat. Ens ho haurem de fer mirar. S'ho haurien de fer mirar. Potser és greu i cal vacunar-se, o pitjor, potser s'encomana. En fi, que se'ns foten de nosaltres traient-nos la llengua.
El que és realment important és el resultat del consell de ministres. Bé, de fet tampoc ho és tant, perquè diuen el de sempre, i pretenen que ens ho seguim creient. Escoltin, que els devots són vostès, no nosaltres. El Montoro ha tornat a insinuar que no apujaran impostos ni totes aquestes històries, però qui se'l creu? Jo no.
El tema dels desnonaments segueix igual.
Tornant al tema de la llengua, sí, ho sé, no ho puc evitar, els d'Esquerra van tornar a fer-ne de les seves. Van demanar la paraula al congrés i van parlar en català. El president del congrés, el senyor Posadas, els va dir que no complien el reglament i els va fer fora. Després, és clar, de que se li passés el "patatús" de sentir parlar en català. Tots sabem que hi ha un sector de l'España profunda que són al·lèrgics a tot el que soni català, incloent-hi el català com a paraula; els hi surten feridures cada cop que senten la paraula Catalunya, i si és amb ñ només es graten una miqueta.
Tenen els ous de posar-se la constitució a la boca, però quan es parla de pluralitat, passa a ser el paper mullat. Ens ho haurem de fer mirar. S'ho haurien de fer mirar. Potser és greu i cal vacunar-se, o pitjor, potser s'encomana. En fi, que se'ns foten de nosaltres traient-nos la llengua.
dimecres, 10 d’abril del 2013
Horizonte después
Sí, senyores i senyors.
M'ha arribat una informació que faria les delícies dels més conspiranoics, d'entre els que no sabria si incloure el meu company de bloc, l'scaramanga. Es veu que el CNI havia preparat un pla perquè, en cas que en Mas hagués obtingut una majoria absoluta i aclaparadora, s'hagués activat per treure-li tot el gas a la bombolla independentista que es va generar.
Veieu com els que teniem motius per dubtar, no anàvem pas tan errats?
El cas és que alguna cosa se'ls va tòrcer i el pla es va desorganitzar, i ja sabem com va acabar, amb unes publicacions que provenien del Ministerio del Interior i que en Jorge Fernández-Díaz, el ministre de l'Interior, no tenia ni idea d'on havien sortit i que el Mundo va donar per vàlides. No sé de què en estranyem, això és Espanya.
D'altra banda, és probable que no se li acabi de donar la credibilitat que se li hauria de donar a un article d'investigació ja que va aparèixer en aquella revista on apareixen noies lleugeretes de roba a la portada, la Interviú, que quan ha fet altres tipus d'articles de periodisme d'investigació sí que s'han acceptat.
El pla d'acció es deia Horizonte después i s'havia d'aplicar el dia després de les eleccions presidencials catalanes en cas que CiU hagués obtingut una gran majoria. L'estat s'hagués gastat 10 milions d'euros per dur-lo a terme i es descrivia com la manera de desactivar l'independentisme des de dins. Entre les mesures hi havia la de col·locar tertulians als mitjans de comunicació per convèncer a l'audiència de que "mejor unidos", així com persones influents (a cal Basté parlaven de jugadors del Barça).
Espero que tot això hagi ajudat a fomentar una mica més les ànsies independentistes de la població catalana. És que no és per a menys.
I tot per la maleïda "unidad de España".
M'ha arribat una informació que faria les delícies dels més conspiranoics, d'entre els que no sabria si incloure el meu company de bloc, l'scaramanga. Es veu que el CNI havia preparat un pla perquè, en cas que en Mas hagués obtingut una majoria absoluta i aclaparadora, s'hagués activat per treure-li tot el gas a la bombolla independentista que es va generar.
Veieu com els que teniem motius per dubtar, no anàvem pas tan errats?
El cas és que alguna cosa se'ls va tòrcer i el pla es va desorganitzar, i ja sabem com va acabar, amb unes publicacions que provenien del Ministerio del Interior i que en Jorge Fernández-Díaz, el ministre de l'Interior, no tenia ni idea d'on havien sortit i que el Mundo va donar per vàlides. No sé de què en estranyem, això és Espanya.
D'altra banda, és probable que no se li acabi de donar la credibilitat que se li hauria de donar a un article d'investigació ja que va aparèixer en aquella revista on apareixen noies lleugeretes de roba a la portada, la Interviú, que quan ha fet altres tipus d'articles de periodisme d'investigació sí que s'han acceptat.
El pla d'acció es deia Horizonte después i s'havia d'aplicar el dia després de les eleccions presidencials catalanes en cas que CiU hagués obtingut una gran majoria. L'estat s'hagués gastat 10 milions d'euros per dur-lo a terme i es descrivia com la manera de desactivar l'independentisme des de dins. Entre les mesures hi havia la de col·locar tertulians als mitjans de comunicació per convèncer a l'audiència de que "mejor unidos", així com persones influents (a cal Basté parlaven de jugadors del Barça).
Espero que tot això hagi ajudat a fomentar una mica més les ànsies independentistes de la població catalana. És que no és per a menys.
I tot per la maleïda "unidad de España".
dilluns, 8 d’abril del 2013
Retallades il·(luses)
Els nostres companys ibèrics de Portugal també estan de retallades. Es veu que les tovalloles no venen prou. Però a diferència del Tribunal Constitucional d'aquí, el d'allà sembla estar més pel poble, i no ha permès la retallada de la paga de Nadal als funcionaris. El Govern lusità està meditant fórmules per contenir el dèficit.
Una d'aquestes fórmules que sembla estar prenent més força és la de donar la paga en forma de bons de l'Estat, que mentre no faci fallida i catacrac és una manera tan bona com qualsevol altra. Avui comentaven, crec que a cal Basté, que és "curiós", que un membre de ple dret de la Unió Europea com és Portugal tingui un dèficit inferior que una regió d'Espanya, com pot ser Catalunya, que ni tan sols té ple dret en el seu país.
Què fàcil pot ser fer alguns retalls en defensa en comptes de tocar la sanitat o l'educació!
Aquí, en canvi, hi ha uns pressupostos que encara estan per aprovar, i el que diu el soci/oposició/no-se-sap-ben-bé-què és que es pot anar prorrogant amb l'objectiu d'aconseguir un sostre de dèficit més favorable. I que hi ha hagut casos en què s'han trigat fins a deu anys en aprovar-los. No entro en valoracions bones o dolentes.
Els sociates es fan pregar, suposo que esperant el moment de menys valoració del President Mas, a l'espera de fer les primàries del seu partit. I els populars insisteixen en què els socialistes pactin amb CiU, suposo que per dues raons que són, u, desgast un cop aprovin els pressupostos més nefasts, i dos, treure'ls-hi del cap l'afany de la consulta, d'altra banda democràtica.
I després estan la resta de partits, una mica com voltors tantejant el terreny en busca de víctimes d'on arrancar-hi vots.
En David Cameron s'ha animat a fer una visita al seu homòleg Rajoy, i sembla que tenen punts en comú, que són uns pressupostos horrorosos que els resten suport i una part que se'ls vol independitzar. "Catalunya no és Escòcia," diuen, sense deixar de banda que els espanyols tenen de dandi anglès el que el suïssos d'impuntuals. Si en Rajoy segueix amb les males companyies, encara li donarà per apujar les taxes universitàries, o apujar aquells impostos que va dir que no pujaria.
La resta, doncs morts, morts i més morts. Ens deixen Margaret Thatcher, Sara Montiel i Bigas Luna.
Una d'aquestes fórmules que sembla estar prenent més força és la de donar la paga en forma de bons de l'Estat, que mentre no faci fallida i catacrac és una manera tan bona com qualsevol altra. Avui comentaven, crec que a cal Basté, que és "curiós", que un membre de ple dret de la Unió Europea com és Portugal tingui un dèficit inferior que una regió d'Espanya, com pot ser Catalunya, que ni tan sols té ple dret en el seu país.
Què fàcil pot ser fer alguns retalls en defensa en comptes de tocar la sanitat o l'educació!
Aquí, en canvi, hi ha uns pressupostos que encara estan per aprovar, i el que diu el soci/oposició/no-se-sap-ben-bé-què és que es pot anar prorrogant amb l'objectiu d'aconseguir un sostre de dèficit més favorable. I que hi ha hagut casos en què s'han trigat fins a deu anys en aprovar-los. No entro en valoracions bones o dolentes.
Els sociates es fan pregar, suposo que esperant el moment de menys valoració del President Mas, a l'espera de fer les primàries del seu partit. I els populars insisteixen en què els socialistes pactin amb CiU, suposo que per dues raons que són, u, desgast un cop aprovin els pressupostos més nefasts, i dos, treure'ls-hi del cap l'afany de la consulta, d'altra banda democràtica.
I després estan la resta de partits, una mica com voltors tantejant el terreny en busca de víctimes d'on arrancar-hi vots.
En David Cameron s'ha animat a fer una visita al seu homòleg Rajoy, i sembla que tenen punts en comú, que són uns pressupostos horrorosos que els resten suport i una part que se'ls vol independitzar. "Catalunya no és Escòcia," diuen, sense deixar de banda que els espanyols tenen de dandi anglès el que el suïssos d'impuntuals. Si en Rajoy segueix amb les males companyies, encara li donarà per apujar les taxes universitàries, o apujar aquells impostos que va dir que no pujaria.
La resta, doncs morts, morts i més morts. Ens deixen Margaret Thatcher, Sara Montiel i Bigas Luna.
divendres, 5 d’abril del 2013
La calma... que precedeix la tempesta?
Cas Método 3, Cas Bárcenas, Cas ITV, Cas Nóos, Cas Manga, Cas Pokémon, Cas Campeón, Cas Palau, Cas Pallerols... Hi va haver una època no fa gaire en que com a mínim tres d'aquests casos inundaven les primeres planes dels diaris i dels informatius, això el dia en què menys. Altres dies l'impremta estava exquisida i feia un pòquer o un repòquer de casos.
De sobte sembla que la corrupció s'hagi deixat de donar a tot arreu de la pell de brau, sota aquella falsa percepció de que el que no apareix a les notícies no és digne de menció, o directament no existeix, encara que ens enganyem i no ho vulguem creure. Bé, ara amb la imputació de la infanta Cristina, sembla que se li ha seguit donant volada al cas Nóos per motius obvis.
Però, què se n'ha fet de la resta de casos que semblaven fer creure que el món s'anava a acabar de tanta corrupció com hi havia? O pitjor encara, on són tots aquells periodistes dignes de Pulitzer, que d'uns paperots de dubtosa procedència en fan una setmana de portades, i encara els queda material per fer-ne un suplement? Sí, aquells mateixos que segons per quina banda plou la merda són incapaços de veure-la encara que la tinguin davant i l'ensumin amb tota la seva esplendor.
Suposo que ara el que convé és donar volada a les activitats de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Els famosos "escraches" o escarnis, que sembla que donen força rèdit, i que cal posar en el punt de mira, la diana mediàtica, el prisma de veure-ho com a una cosa violenta, vergonyant. Hi ha qui ho ha arribat a comparar amb el nazisme.
Quina mania de comparar-ho tot amb el nazisme. Que un poble vulgui votar democràticament és comparable amb el nazisme. Que una llengua minoritària es vulgui protegir d'alguna manera respecte d'una altra de majoritària és comparable amb el nazisme. Que la gent humil i treballadora (per desgràcia, més la primera cosa que la segona) reclami els seus drets és comparable amb el nazisme.
Ara bé, que hi ha una elit que fa i desfà a voluntat no és comparable amb el nazisme. Que els mitjans (privats i públics) informen de forma excessivament parcial i interessada en favor de l'elit del punt anterior, al més pur estil Goebbels, no és comparable amb el nazisme. I assenyalar i marcar de per vida a aquelles persones afectades per la hipoteca, al més pur estil nazi amb els jueus, no és comparable amb el nazisme. Com se'n deia d'allò...? demagògia?
Com sempre, sembla que s'allarguin les notícies per evitar parlar del que realment importa, com per exemple que un president de govern, una persona pública que ha de donar explicacions als seus votants, parli a través d'una pantalla, o que hagi mentit descaradament i impune respecte del seu programa electoral, o que els seus ministres es treguin mesures inútils de la màniga. I malgrat tot, aquesta calma sembla indicativa de què alguna cosa està a punt de canviar.
Mentrestant, si sou a Holanda no mengeu mandonguilles, que sembla que han passat de la carn de cavall a la carn de gat i gos.
De sobte sembla que la corrupció s'hagi deixat de donar a tot arreu de la pell de brau, sota aquella falsa percepció de que el que no apareix a les notícies no és digne de menció, o directament no existeix, encara que ens enganyem i no ho vulguem creure. Bé, ara amb la imputació de la infanta Cristina, sembla que se li ha seguit donant volada al cas Nóos per motius obvis.
Però, què se n'ha fet de la resta de casos que semblaven fer creure que el món s'anava a acabar de tanta corrupció com hi havia? O pitjor encara, on són tots aquells periodistes dignes de Pulitzer, que d'uns paperots de dubtosa procedència en fan una setmana de portades, i encara els queda material per fer-ne un suplement? Sí, aquells mateixos que segons per quina banda plou la merda són incapaços de veure-la encara que la tinguin davant i l'ensumin amb tota la seva esplendor.
Suposo que ara el que convé és donar volada a les activitats de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Els famosos "escraches" o escarnis, que sembla que donen força rèdit, i que cal posar en el punt de mira, la diana mediàtica, el prisma de veure-ho com a una cosa violenta, vergonyant. Hi ha qui ho ha arribat a comparar amb el nazisme.
Quina mania de comparar-ho tot amb el nazisme. Que un poble vulgui votar democràticament és comparable amb el nazisme. Que una llengua minoritària es vulgui protegir d'alguna manera respecte d'una altra de majoritària és comparable amb el nazisme. Que la gent humil i treballadora (per desgràcia, més la primera cosa que la segona) reclami els seus drets és comparable amb el nazisme.
Ara bé, que hi ha una elit que fa i desfà a voluntat no és comparable amb el nazisme. Que els mitjans (privats i públics) informen de forma excessivament parcial i interessada en favor de l'elit del punt anterior, al més pur estil Goebbels, no és comparable amb el nazisme. I assenyalar i marcar de per vida a aquelles persones afectades per la hipoteca, al més pur estil nazi amb els jueus, no és comparable amb el nazisme. Com se'n deia d'allò...? demagògia?
Com sempre, sembla que s'allarguin les notícies per evitar parlar del que realment importa, com per exemple que un president de govern, una persona pública que ha de donar explicacions als seus votants, parli a través d'una pantalla, o que hagi mentit descaradament i impune respecte del seu programa electoral, o que els seus ministres es treguin mesures inútils de la màniga. I malgrat tot, aquesta calma sembla indicativa de què alguna cosa està a punt de canviar.
Mentrestant, si sou a Holanda no mengeu mandonguilles, que sembla que han passat de la carn de cavall a la carn de gat i gos.
dimecres, 3 d’abril del 2013
A través de la pantalla
Ho ha tornat a fer.
El president del Gobierno ha tornat a parlar a través d'una pantalla. Aquell mètode que s'han tret de la màniga la cúpula del PP per evitar que els periodistes li facin un tercer grau a en Rajoy, com si es tractés d'un blindatge espai-temporal. Com si fos un missatge d'aquells que s'autodestrueix després de ser emès.
Auto-destrucció, aquests fets porten a una auto-destrucció del Gobierno, o si més no a aquell ridícul espantós que la població recorda. Tal i com deia algú avui a cal Basté, el que haurien d'haver fet els periodistes era abandonar la sala en senyal de protesta, ja que se'ls està privant de poder exercir la seva feina, i ni més ni menys que amb un dels personatges públics més importants d'Espanya.
Jo no sóc periodista però em sembla vergonyós que es faci aquesta pantomima per evitar que li facin preguntes. Si fos valent i no tingués res a amagar sortiria i faria declaracions con qualsevol polític de qualsevol país seriós, però de nou, Spain is Different. Segurament, en qualsevol país avançat, si passés quelcom semblant es podria rellevar el càrrec, si és que no dimitís de motu propi.
És en aquests moments quan em ve al cap allò de "Dimitir no es un nombre ruso", o la inefable "No hay pan para tanto chorizo."
En altre ordre de coses, avui han imputat a la Infanta Cristina pel "Cas Nóos". Ja era hora. Tanmateix, tinc la lleugera impressió que tot quedarà en no-res i que el jutge que l'ha imputada serà inhabilitat al més pur estil Garzón. Serà veritat allò de la teoria conspiranoica que vol col·locar a Aznar com a president de la República.
Senyor Mas, volem marxar ja d'aquí.
I parlant d'en Mas, avui ha quedat eclipsada la seva intervenció per fer balanç dels seus 100 dies del nou govern. Com era obvi li han plogut castanyes de tot arreu, fins i tot l'home de la bicicleta, Joan Herrera, des de cal Basté, no s'ha pogut estar de fer el seu discurs habitual. Alegria, alegria.
Al final resultarà que el Gobierno contractarà la Noemí del Corte Inglés per fer els mítings, i en Rajoy amagat a la sala del costat dels periodistes.
El president del Gobierno ha tornat a parlar a través d'una pantalla. Aquell mètode que s'han tret de la màniga la cúpula del PP per evitar que els periodistes li facin un tercer grau a en Rajoy, com si es tractés d'un blindatge espai-temporal. Com si fos un missatge d'aquells que s'autodestrueix després de ser emès.
Auto-destrucció, aquests fets porten a una auto-destrucció del Gobierno, o si més no a aquell ridícul espantós que la població recorda. Tal i com deia algú avui a cal Basté, el que haurien d'haver fet els periodistes era abandonar la sala en senyal de protesta, ja que se'ls està privant de poder exercir la seva feina, i ni més ni menys que amb un dels personatges públics més importants d'Espanya.
Jo no sóc periodista però em sembla vergonyós que es faci aquesta pantomima per evitar que li facin preguntes. Si fos valent i no tingués res a amagar sortiria i faria declaracions con qualsevol polític de qualsevol país seriós, però de nou, Spain is Different. Segurament, en qualsevol país avançat, si passés quelcom semblant es podria rellevar el càrrec, si és que no dimitís de motu propi.
És en aquests moments quan em ve al cap allò de "Dimitir no es un nombre ruso", o la inefable "No hay pan para tanto chorizo."
En altre ordre de coses, avui han imputat a la Infanta Cristina pel "Cas Nóos". Ja era hora. Tanmateix, tinc la lleugera impressió que tot quedarà en no-res i que el jutge que l'ha imputada serà inhabilitat al més pur estil Garzón. Serà veritat allò de la teoria conspiranoica que vol col·locar a Aznar com a president de la República.
Senyor Mas, volem marxar ja d'aquí.
I parlant d'en Mas, avui ha quedat eclipsada la seva intervenció per fer balanç dels seus 100 dies del nou govern. Com era obvi li han plogut castanyes de tot arreu, fins i tot l'home de la bicicleta, Joan Herrera, des de cal Basté, no s'ha pogut estar de fer el seu discurs habitual. Alegria, alegria.
Al final resultarà que el Gobierno contractarà la Noemí del Corte Inglés per fer els mítings, i en Rajoy amagat a la sala del costat dels periodistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)