Pilot de la sèrie "Fills de la Terra: Els defensors de Catalunya" (doble episodi)

Els Fills de la Terra son un grup de nanos molt trempats que amb els seus superpoders volen salvar Catalunya... El problema és que cadascun té una visió diferent del País, com a bona entitat plural. Aconseguiran acomplir la seva missió?

Tot va començar fa uns mesos al Baix Llobregat...

FILLS DE LA TERRA:  L’ORIGEN DE PICA D’ESTAT PROPI

Recordeu Cortés i Fonollosa, aquell parell de militants de CiU les aventures dels quals van aparèixer un temps en aquest blog? Recordareu que en Cortés té una néta que es diu Ximena…

Ha passat cosa d’un any des que els defensors del Delta del Llobregat la van enterrar en boniatos. Resulta que un cop se li va obrir gana i en va mossegar un, i li van agradar tant que se’ls va anar cruspint un rere l’altre, per a desesperació dels segrestadors, que veien com a mesura que els gasos dels seus cos s’acumulaven, anava desenvolupant un síndrome d’Estocolm que l’estava movent de l’ideologia d’Unió cap a la del PSC, arribant un momento en que es feu amb el control de la situación i s’autoproclamà cap dels seus propis segrestadors en nom de Pere Navarro.

Mentre sopesava doblar el seu propi rescat, una nit, en somnis se li va aparèixer un poni tan alt com la Sagrada Familia. Duia ales: era un pegàs, una figura mítica que sempre havia fascinat la Ximena. Es va identificar coma Flutterbitch i li va dir que era allà per encomenar-li una missió (no sense haver cobert l’Hospital de Sant Pau amb una tifa com a protesta pels retalls en sanitat).

“Ximena… Jo… Mira, que… Com t’ho diría…”, començà a dir l’enorme equí “Resulta que l’esperit de Jordi Solé i Tura… Doncs com que ha decidit que ets l’escollida per a formar un grup transversal que representi i defensi la Catalunya del futur, no? I tindreu superpoders i tot això. Tu heretaràs el meu: represntaràs la grandesa de Catalunya, i et faràs dir “Pica d’Estat Propi” I… en fi, que agafis uns amics i.. I… FAREU QUE US ESTIMIIIIIIIN!”

La Ximena es va despertar i es va veure enmig de Barcelona, tan alta com la Sagrada familia degut a que l'acumilació de gasos provocada per l'ingestió incontrolada dels tubercles abans annomenats havia causat un procés de dilatació mol.lecular. Duia un uniforme de pubilla 2.0, amb malles, una capa i enmig, un escut estelat. No estaba somiant. Afortunadament a aquella hora només hi havia uns borratxos que creien estar amb el delirium tremens. No sabia per què, però la Ximena sabia perfectament com recuperar la mida normal, i l’uniforme li va desaparèixer, deixant-la en roba de carrer. Així que va agafar el primer metro i anà a buscar els amiguets del barri…

FILLS DE LA TERRA: L’ORIGEN D’ULL DE TRENCALÒS

En Banito Fonollosa (així, amb “A”) era fill d’una familia quelsevol de qualsevol barri de Barcelona. El seu pare era en Fonollosa, ja el recordareu, l’amic d’en Cortés. En Fonollosa, tot i el seu cognom, no era fill de Catalunya. Havia nascut a Noreña (Astúries), on el seu avi, que era de Granollers, havia anat a ajudar els miners durant la Revolució de 1934. S’enamorà d’una bonica asturiana i s’hi quedà. Al final del franquisme decidí tornar a casa i es tralladà a Barcelona amb tota la familia: el petit Fonollosa tenia 11 anys, però ja xapurrejava el català i no li fou difícil integrar-se. Llàstima que l’avi, que amb 101 anys segueix essent membre actu de la CNT, el desheretés quan el noi es va fer funcionari de rebot i s’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya.

En Banito era un estudiant molt fluix. Essent txarnego va haver d’anar a clases de reforç de castellà quan anava a parvulari mentre en català treia grans qualificacions sense estudiar ni una mica. Des d’aquell temps que estaba enamorat de la néta de l’amic del seu pare, en Cortés, i ella semblava correspondre-li amb una sincera amistat. De vegades hom els veia passejant de la maneta i deia "oh camaco!". Fins que arribà el segrest. En Banito es transformà. Es tornà amargat i trist. Sense la Ximena havia perdut les ganes de viure, i el seu pare estaba massa enfeinat i estressat no fent res com per a ajudar-lo. Així que una nit de Nadal va decidir tirar-se daltabaix del Pont del Treball. I alhesores algú el va parar. Era un àngel? Era Superman? Era el Pare Nadal? No. Millor que això: era Sant Jordi Pujol, Patró dels peixos i els coves. I el petit gran Sant Varó li va dir:

“Oh, pobre noi! Ei, ei, ei, no fem ximpleries, oi! *cof* Mira, nen, això que vas a fer, això… AIXÒ NO SERVEIX PER A RES, no? El destí truca a la porta de vegades, no? I diu: “Un dia estàs al fons i l’altre a dalt” I això será dolent o será bo? He, he… No ho se. Pero tu…. Tu… Tu tens fusta de padawan, no? *pollastre* Perdó, estic una mica encallat. Si vens amb mi, jo t’ensenyaré la Força del Majèstic, oi! Tu tens l’aura. Abandona per un temps el món i vine amb mi a Queralbs. T’ensenyaré el poder de la Força, no?”.

I amb aixó començà l’entrenament a la Vall de Nuria. En Banito aprengué a tenir el centre de gravetat tan baix com el seu mestre, i practicà el tir amb arc com a afició. Un bon dia, sis mesos després, en somnis se li aparegué la seva adoirada Ximena, que el cridava de tornada a Barcelona. En Pujol va dir que era el señal: era l’hora de formar un drup transversal de joves per a posar fil a l’agulla i peix al cove. “I recorda que la feina mal feta no té futur, oi!”, li dogué com a comiat. Quan tornà a casa, en Fonollosa li va preguntar “Què, nen, com ha anat el dia al cole?”. Ell mateix es feu un resistent uniforme, arc i unes fletxes artesanals amb efectes sorprenents. I basant-se en el que havia vist a a la Vall de Nuria es feu dir “Ull de Trencalòs”, aquell que mai no falla el seu objectiu i es carrega els cabrons, pero, ei, amb compte, que no prenguem mal!

 

Ens treuen la llengua i ens fan la "peineta"

En realitat m'avorreix parlar del tema de la llengua. Cada cop és el mateix, uns pares d'alumnes munten la de cal Déu i apa, tots a córrer amb les sentències. Aquest cop, però es tractava d'una interlocutòria, és a dir, que no arriba a sentència. Cada part ha fet la seva interpretació, com si s'hagués d'acabar el món. Algunes d'aquestes interpretacions incloïen "adaptar la classe", que es va llegir com fer les classes en castellà. Una bajanada. Això marcaria els nens més que els pares.

El que és realment important és el resultat del consell de ministres. Bé, de fet tampoc ho és tant, perquè diuen el de sempre, i pretenen que ens ho seguim creient. Escoltin, que els devots són vostès, no nosaltres. El Montoro ha tornat a insinuar que no apujaran impostos ni totes aquestes històries, però qui se'l creu? Jo no.

El tema dels desnonaments segueix igual.

Tornant al tema de la llengua, sí, ho sé, no ho puc evitar, els d'Esquerra van tornar a fer-ne de les seves. Van demanar la paraula al congrés i van parlar en català. El president del congrés, el senyor Posadas, els va dir que no complien el reglament i els va fer fora. Després, és clar, de que se li passés el "patatús" de sentir parlar en català. Tots sabem que hi ha un sector de l'España profunda que són al·lèrgics a tot el que soni català, incloent-hi el català com a paraula; els hi surten feridures cada cop que senten la paraula Catalunya, i si és amb ñ només es graten una miqueta.

Tenen els ous de posar-se la constitució a la boca, però quan es parla de pluralitat, passa a ser el paper mullat. Ens ho haurem de fer mirar. S'ho haurien de fer mirar. Potser és greu i cal vacunar-se, o pitjor, potser s'encomana. En fi, que se'ns foten de nosaltres traient-nos la llengua.

Horizonte después

Sí, senyores i senyors.

M'ha arribat una informació que faria les delícies dels més conspiranoics, d'entre els que no sabria si incloure el meu company de bloc, l'scaramanga. Es veu que el CNI havia preparat un pla perquè, en cas que en Mas hagués obtingut una majoria absoluta i aclaparadora, s'hagués activat per treure-li tot el gas a la bombolla independentista que es va generar.

Veieu com els que teniem motius per dubtar, no anàvem pas tan errats?

El cas és que alguna cosa se'ls va tòrcer i el pla es va desorganitzar, i ja sabem com va acabar, amb unes publicacions que provenien del Ministerio del Interior i que en Jorge Fernández-Díaz, el ministre de l'Interior, no tenia ni idea d'on havien sortit i que el Mundo va donar per vàlides. No sé de què en estranyem, això és Espanya.

D'altra banda, és probable que no se li acabi de donar la credibilitat que se li hauria de donar a un article d'investigació ja que va aparèixer en aquella revista on apareixen noies lleugeretes de roba a la portada, la Interviú, que quan ha fet altres tipus d'articles de periodisme d'investigació sí que s'han acceptat.

El pla d'acció es deia Horizonte después i s'havia d'aplicar el dia després de les eleccions presidencials catalanes en cas que CiU hagués obtingut una gran majoria. L'estat s'hagués gastat 10 milions d'euros per dur-lo a terme i es descrivia com la manera de desactivar l'independentisme des de dins. Entre les mesures hi havia la de col·locar tertulians als mitjans de comunicació per convèncer a l'audiència de que "mejor unidos", així com persones influents (a cal Basté parlaven de jugadors del Barça).

Espero que tot això hagi ajudat a fomentar una mica més les ànsies independentistes de la població catalana. És que no és per a menys.

I tot per la maleïda "unidad de España".

Retallades il·(luses)

Els nostres companys ibèrics de Portugal també estan de retallades. Es veu que les tovalloles no venen prou. Però a diferència del Tribunal Constitucional d'aquí, el d'allà sembla estar més pel poble, i no ha permès la retallada de la paga de Nadal als funcionaris. El Govern lusità està meditant fórmules per contenir el dèficit.

Una d'aquestes fórmules que sembla estar prenent més força és la de donar la paga en forma de bons de l'Estat, que mentre no faci fallida i catacrac és una manera tan bona com qualsevol altra. Avui comentaven, crec que a cal Basté, que és "curiós", que un membre de ple dret de la Unió Europea com és Portugal tingui un dèficit inferior que una regió d'Espanya, com pot ser Catalunya, que ni tan sols té ple dret en el seu país.

Què fàcil pot ser fer alguns retalls en defensa en comptes de tocar la sanitat o l'educació!

Aquí, en canvi, hi ha uns pressupostos que encara estan per aprovar, i el que diu el soci/oposició/no-se-sap-ben-bé-què és que es pot anar prorrogant amb l'objectiu d'aconseguir un sostre de dèficit més favorable. I que hi ha hagut casos en què s'han trigat fins a deu anys en aprovar-los. No entro en valoracions bones o dolentes.

Els sociates es fan pregar, suposo que esperant el moment de menys valoració del President Mas, a l'espera de fer les primàries del seu partit. I els populars insisteixen en què els socialistes pactin amb CiU, suposo que per dues raons que són, u, desgast un cop aprovin els pressupostos més nefasts, i dos, treure'ls-hi del cap l'afany de la consulta, d'altra banda democràtica.

I després estan la resta de partits, una mica com voltors tantejant el terreny en busca de víctimes d'on arrancar-hi vots.

En David Cameron s'ha animat a fer una visita al seu homòleg Rajoy, i sembla que tenen punts en comú, que són uns pressupostos horrorosos que els resten suport i una part que se'ls vol independitzar. "Catalunya no és Escòcia," diuen, sense deixar de banda que els espanyols tenen de dandi anglès el que el suïssos d'impuntuals. Si en Rajoy segueix amb les males companyies, encara li donarà per apujar les taxes universitàries, o apujar aquells impostos que va dir que no pujaria.

La resta, doncs morts, morts i més morts. Ens deixen Margaret Thatcher, Sara Montiel i Bigas Luna.

La calma... que precedeix la tempesta?

Cas Método 3, Cas Bárcenas, Cas ITV, Cas Nóos, Cas Manga, Cas Pokémon, Cas Campeón, Cas Palau, Cas Pallerols... Hi va haver una època no fa gaire en que com a mínim tres d'aquests casos inundaven les primeres planes dels diaris i dels informatius, això el dia en què menys. Altres dies l'impremta estava exquisida i feia un pòquer o un repòquer de casos.

De sobte sembla que la corrupció s'hagi deixat de donar a tot arreu de la pell de brau, sota aquella falsa percepció de que el que no apareix a les notícies no és digne de menció, o directament no existeix, encara que ens enganyem i no ho vulguem creure. Bé, ara amb la imputació de la infanta Cristina, sembla que se li ha seguit donant volada al cas Nóos per motius obvis.

Però, què se n'ha fet de la resta de casos que semblaven fer creure que el món s'anava a acabar de tanta corrupció com hi havia? O pitjor encara, on són tots aquells periodistes dignes de Pulitzer, que d'uns paperots de dubtosa procedència en fan una setmana de portades, i encara els queda material per fer-ne un suplement? Sí, aquells mateixos que segons per quina banda plou la merda són incapaços de veure-la encara que la tinguin davant i l'ensumin amb tota la seva esplendor.

Suposo que ara el que convé és donar volada a les activitats de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Els famosos "escraches" o escarnis, que sembla que donen força rèdit, i que cal posar en el punt de mira, la diana mediàtica, el prisma de veure-ho com a una cosa violenta, vergonyant. Hi ha qui ho ha arribat a comparar amb el nazisme.

Quina mania de comparar-ho tot amb el nazisme. Que un poble vulgui votar democràticament és comparable amb el nazisme. Que una llengua minoritària es vulgui protegir d'alguna manera respecte d'una altra de majoritària és comparable amb el nazisme. Que la gent humil i treballadora (per desgràcia, més la primera cosa que la segona) reclami els seus drets és comparable amb el nazisme.

Ara bé, que hi ha una elit que fa i desfà a voluntat no és comparable amb el nazisme. Que els mitjans (privats i públics) informen de forma excessivament parcial i interessada en favor de l'elit del punt anterior, al més pur estil Goebbels, no és comparable amb el nazisme. I assenyalar i marcar de per vida a aquelles persones afectades per la hipoteca, al més pur estil nazi amb els jueus, no és comparable amb el nazisme. Com se'n deia d'allò...? demagògia?

Com sempre, sembla que s'allarguin les notícies per evitar parlar del que realment importa, com per exemple que un president de govern, una persona pública que ha de donar explicacions als seus votants, parli a través d'una pantalla, o que hagi mentit descaradament i impune respecte del seu programa electoral, o que els seus ministres es treguin mesures inútils de la màniga. I malgrat tot, aquesta calma sembla indicativa de què alguna cosa està a punt de canviar.

Mentrestant, si sou a Holanda no mengeu mandonguilles, que sembla que han passat de la carn de cavall a la carn de gat i gos.

A través de la pantalla

Ho ha tornat a fer.

El president del Gobierno ha tornat a parlar a través d'una pantalla. Aquell mètode que s'han tret de la màniga la cúpula del PP per evitar que els periodistes li facin un tercer grau a en Rajoy, com si es tractés d'un blindatge espai-temporal. Com si fos un missatge d'aquells que s'autodestrueix després de ser emès.

Auto-destrucció, aquests fets porten a una auto-destrucció del Gobierno, o si més no a aquell ridícul espantós que la població recorda. Tal i com deia algú avui a cal Basté, el que haurien d'haver fet els periodistes era abandonar la sala en senyal de protesta, ja que se'ls està privant de poder exercir la seva feina, i ni més ni menys que amb un dels personatges públics més importants d'Espanya.

Jo no sóc periodista però em sembla vergonyós que es faci aquesta pantomima per evitar que li facin preguntes. Si fos valent i no tingués res a amagar sortiria i faria declaracions con qualsevol polític de qualsevol país seriós, però de nou, Spain is Different. Segurament, en qualsevol país avançat, si passés quelcom semblant es podria rellevar el càrrec, si és que no dimitís de motu propi.

És en aquests moments quan em ve al cap allò de "Dimitir no es un nombre ruso", o la inefable "No hay pan para tanto chorizo."

En altre ordre de coses, avui han imputat a la Infanta Cristina pel "Cas Nóos". Ja era hora. Tanmateix, tinc la lleugera impressió que tot quedarà en no-res i que el jutge que l'ha imputada serà inhabilitat al més pur estil Garzón. Serà veritat allò de la teoria conspiranoica que vol col·locar a Aznar com a president de la República.

Senyor Mas, volem marxar ja d'aquí.

I parlant d'en Mas, avui ha quedat eclipsada la seva intervenció per fer balanç dels seus 100 dies del nou govern. Com era obvi li han plogut castanyes de tot arreu, fins i tot l'home de la bicicleta, Joan Herrera, des de cal Basté, no s'ha pogut estar de fer el seu discurs habitual. Alegria, alegria.

Al final resultarà que el Gobierno contractarà la Noemí del Corte Inglés per fer els mítings, i en Rajoy amagat a la sala del costat dels periodistes.

Mentides, mentidetes i riscos

Tot va començar l'altre dia, quan es va descobrir que el President Mas s'havia reunit en secret amb en Rajoy. L'imaginari col·lectiu n'anava ple de tot el que haurien parlat, sense que cap dels afectats hagués fet cap tipus de declaració. No cal anar gaire lluny per llegir "peix al cove" o "la puta i la Ramoneta", servidor en va fer una entrada al bloc fa poc.

Males llengües parlaven de flexibilització de dèficit com a un dels temes pilar. Recordem que els pressupostos catalans encara no s'han aprovat ja que el conseller d'Economia està pendent de saber quin dèficit han de complir aquests pressupostos, que encara que es portin al Parlament, Esquerra Republicana encara els pot tombar.

Parlant d'ERC, avui en Junqueras s'ha presentat a Cal Basté. Aquest home em dóna excel·lents vibracions cada cop que el sento, tantes que gairebé em convenç per votar el seu partit. Té una manera de parlar molt convincent i segur de sí mateix, per exemple avui parlaven de la flexibilització del dèficit aquesta que us deia. I he après dues coses, la primera és que els pressupostos no depenen només d'aquesta flexibilització, ja que tal i com anunciava en Junqueras, aquest tema no deixa de ser fum, i en cas de ser veritat, primer, no ens hem de fiar dels cants de sirena d'Espanya, que encara deu molts calés a Catalunya (i segurament a d'altres comunitats), i segon, encara que des de les Espanyes permetin que Catalunya s'endeuti més ( o més ben dit, permeti el deute actual), no ens hem de conformar amb victòries pírriques, que és el que ens volen fer creure.

Senyores i senyors, no us deixeu enganyar per Espanya. Encara que ens ofereixin un tracte similar als furs bascos i navarresos, diguem "independència", volen que tinguem por al desconegut, però el conegut no és gens bo. Cal prendre riscos.

I parlant de riscos, hi ha hagut una escalada de violència "verbal" entre les Corees, per veure qui la té més grossa. Segur que ha estat perquè Kim Jong-Un estava fart de veure vídeos de Gangnam Style a YouTube, el que no sap és que el que es porta ara és el Harlem Shake.