Senyores i senyors, nens i nenes, com diria el poeta, "PP is on the loose".
El Gobierno ha anunciat, o d'alguna manera s'ha sabut, que reduirà la prestació de la llei de la dependència. Bé, reduirà el poc que donava, ja que en el cas de Catalunya he sentit que es tractava d'un 20%, quan havien d'anar a parts iguals el govern de la Generalitat i el Gobierno. Amb això s'estan guanyant les garrofes de cara a les properes eleccions generals, on (i no sóc pas vident) anticipo una hecatombe per part del Partit Popular.
Si ja els vellets deixaran de votar popular a sobre la Ministra de Treball, tal i com està tot es podrien estalviar aquest ministeri, ve i diu que el fet els joves emigrin per trobar feina se n'hi diu "mobilitat exterior"; el que sigui, però com no s'espavilin aquests joves els deixaran de votar. I en el paquet de gent que els deixarà de votar ja hi tenim joves i vells.
A sobre tenim la ració periòdica de nazi.
Des de Telemadrid han tornat a fer de les seves, allò tant típic de comparar el nacionalisme català i basc amb els nazis. Sé que no m'hauria d'afectar, però em segueix fent molta ràbia, mentre penso, però, que aquells que venen de l'amic Paquito i companyia, que realment s'hi va fer, amb els nazis, són els primers d'acusar a tothom de ser-ho. És clar, ser nacionalista espanyol no és ser nazi ni feixista. Quins ous.
I ara ve el Mariscal i diu que, espero que siguin les paraules textuals (no voldria pas fer un Toni Cantó), "¿La Diada? ¿El día ese de las banderas que parecía como la época de Hitler?". Ara, això sí, quan li van pagar per fer el Cobi i tots aquells dissenys de les Olimpíades, perquè de ben segur que alguna cosa es deuria embutxacar, el paio no va dir ni mu.
Va, que aquesta és bona, la Llanos de Luna va dir que és important que hi hagi gent pija, que és la que consumeix. No en té prou amb guanyar-se les enemistats dels pobles catalans on trepitja que a sobre s'ha de guanyar l'enemistat de la gent no pija. Com si la gent del carrer no volgués consumir, tu. Ous d'estruç.
Recordeu el tema Marhuenda? Bé, doncs al final no va assistir a la tertúlia del dilluns. I el Basté, acostumat a que hi sigui, en acomiadar-se de la tertúlia li va dir a la Pilar, Paco Rahola. Veurem si dilluns que ve té el que ha de tenir o bé segueix amb la cua entre cames. I per cert, avui ha sortit al Polònia la seva imitació (Toni Albà). Tot i que m'agrada més l'imitació de veu que li fan al programa del Clapés.
Demà teniu un post molt entretingut de part de l'scaramanga.
dijous, 2 de maig del 2013
divendres, 26 d’abril del 2013
Marhuendas "sueltos"
Aquesta setmana de Sant Jordi serà recordada en el món de les tertúlies (que no és que tingui massa memòria) con la del dia en què en Paco Marhuenda va abandonar la tertúlia del Basté.
El pobre, per dir-ho d'alguna manera, recordem que té dos Jaguars, ja venia picat de quan en Màrius Serra li va dir que el seu diari el podrien prendre com a exemple a les facultats de periodisme de l'ídem que no s'ha de fer. Allà l'home es va picar molt, i és que les veritats poden fer mal.
Aquest dilluns la Pilar Rahola el va interpel·lar per alguna cosa que es va publicar al seu diari, concretament unes imatges que no es corresponien amb l'article sobre la immersió lingüística, suposadament col·locades per crear una falsa impressió. Primer ho va intentar arreglar amb la típica excusa, molt espanyola, per cert, de dir que ell no podia estar per tot el que es publicava en el SEU diari. Senyor! Que vostè és el director del diari, ha de saber el que publica. I a més sent-ne el responsable últim.
Total, que veient-se acorralat i veient que el victimisme habitual no li funcionava va fer com els mítics guerrers de les ombres i llançant una bomba de fum va desaparèixer de la tertúlia per no tornar-hi en tota l'hora de la tertúlia. Ho tenia fàcil, doncs habitualment contacta des de Madrid on viu i treballa habitualment.
Des d'aquí llanço una crida perquè a partir d'ara l'estratègia per abandonar una situació tot fent-se l'ofès passi a dir-se "fer un marhuenda".
Com a seguidor de la tertúlia friso perquè arribi dilluns i escoltar el desenllaç de tant truculent argument.
Aquí teniu uns talls d'àudio aclaridors:
Moment crític a cal Basté
L'imitació d'en Marhuenda al Versió RAC1
El pobre, per dir-ho d'alguna manera, recordem que té dos Jaguars, ja venia picat de quan en Màrius Serra li va dir que el seu diari el podrien prendre com a exemple a les facultats de periodisme de l'ídem que no s'ha de fer. Allà l'home es va picar molt, i és que les veritats poden fer mal.
Aquest dilluns la Pilar Rahola el va interpel·lar per alguna cosa que es va publicar al seu diari, concretament unes imatges que no es corresponien amb l'article sobre la immersió lingüística, suposadament col·locades per crear una falsa impressió. Primer ho va intentar arreglar amb la típica excusa, molt espanyola, per cert, de dir que ell no podia estar per tot el que es publicava en el SEU diari. Senyor! Que vostè és el director del diari, ha de saber el que publica. I a més sent-ne el responsable últim.
Total, que veient-se acorralat i veient que el victimisme habitual no li funcionava va fer com els mítics guerrers de les ombres i llançant una bomba de fum va desaparèixer de la tertúlia per no tornar-hi en tota l'hora de la tertúlia. Ho tenia fàcil, doncs habitualment contacta des de Madrid on viu i treballa habitualment.
Des d'aquí llanço una crida perquè a partir d'ara l'estratègia per abandonar una situació tot fent-se l'ofès passi a dir-se "fer un marhuenda".
Com a seguidor de la tertúlia friso perquè arribi dilluns i escoltar el desenllaç de tant truculent argument.
Aquí teniu uns talls d'àudio aclaridors:
Moment crític a cal Basté
L'imitació d'en Marhuenda al Versió RAC1
dijous, 25 d’abril del 2013
El Senyor Martines: una rondalla.
Avui no deixaré ningú a parir ni parlaré estrictament de política, tot i que el conte va que ni pintat per l'augment de l'edat de jubilació. Avui us vull explicar una rondalla que Eugeni Jofra, àlies Eugenio, feu popular els anys setanta del segle passat, adaptada als nostres dies. M'ho regalo per ser la meva onomàstica.
Conençem doncs:
El saben aquell que diu que el Senyor Martines... El Sr. Martines és un funcionari jubilat de 70 anys que no està disposat a passar els seus dies de tardor de la vida avorrit, i demana a un amic que té a l'Ajuntament de Barcelona si no tindria una feineta per ell, per a passar els dies. L'home li va al Trias amb la sol·licitud i l'alcalde contesta:
"Xí, home, xí, nexexito un aixudant addixional de despaix, no? El podem tenir seixeixant documentació i fent aqueixtes feinetex. Així enx eixtalviem un wecari, no?"
A així el Sr. Martines comença a traballar a l'Ajuntament del Cap i Casal. Un bon dia visita Barcelona Sa Majestat la Reina Isabel II d'Anglaterra, i tot just entrar al despatx veu el Sr. Martines i li diu:
"By Jove, Mr. Martines, what a surprise! I'm so glad to see you again!"
El Batlle es queda amb la boca oberta.
"Cawam, Martineix, coneix a la Weina?"
"De tota la vida, Sr. Trias"
Setmanes després és François Hollande que acudeix al despatx de l'Ajuntament. Veu el Sr. Martines i li diu:
"Ah, bon jour, Martines, mon cher ami, comme vous ici"
S'abracen i es fan dos petons.
El Trias ja flipa en colors
"Coi, Matineix, coneix el gal, també?"
"De tota la vida, Sr. Trias. Mireu, és que jo coneixo a tohom, sap?"
"Home, a tot, tot el món"
"Collons que sí. Miri. Quan vaig a Roma, surto de tant en tant amb el Papa a quan fa la Missa de l'Àngelus"
"Xí home!"
"Doncs si vol en fem la prova. Demà passat anem a Roma i s'ho demostro"
Intrigat, Trias viatja a Roma amb el Sr. Martines i es dirigeixen a la Plaça de Sant Pere, que ja està a rebentar de gent.
"Vostè esperi'm aquí i quan s'obrin les portes del balcó de la Basílica, em veurà rere el Sant Pare"
El Sr. Martines es perd entre la gentada.
Arriba l'hora de l'Àngelus, i, efectivament, el Papa Francesc fa la seva sortida al balcó, i, flanquejant-lo, rere seu, amb els membres de la Cúria hi ha el Sr. Martines en persona.
A Trias li agafa un cobriment! Tothom corre a socórrer el batlle. Es recupera de seguida. El Sr. Martines és al seu costat, ajudant-lo a aixecar-se.
"Ho veu Sr. Trias? A què s'ha quedat impressionat en veure com sortia amb el Paquito?"
"Què collons impreixonat! Impreixonat m'he quedat quan aquest wus del costat m'ha pweguntat: "извините пожалуйста, però em podwia fer la wondat de diw-me qui és aquest sinyor de blanc que ha xortit davant el Xr. Martineix?"
Conençem doncs:
El saben aquell que diu que el Senyor Martines... El Sr. Martines és un funcionari jubilat de 70 anys que no està disposat a passar els seus dies de tardor de la vida avorrit, i demana a un amic que té a l'Ajuntament de Barcelona si no tindria una feineta per ell, per a passar els dies. L'home li va al Trias amb la sol·licitud i l'alcalde contesta:
"Xí, home, xí, nexexito un aixudant addixional de despaix, no? El podem tenir seixeixant documentació i fent aqueixtes feinetex. Així enx eixtalviem un wecari, no?"
A així el Sr. Martines comença a traballar a l'Ajuntament del Cap i Casal. Un bon dia visita Barcelona Sa Majestat la Reina Isabel II d'Anglaterra, i tot just entrar al despatx veu el Sr. Martines i li diu:
"By Jove, Mr. Martines, what a surprise! I'm so glad to see you again!"
El Batlle es queda amb la boca oberta.
"Cawam, Martineix, coneix a la Weina?"
"De tota la vida, Sr. Trias"
Setmanes després és François Hollande que acudeix al despatx de l'Ajuntament. Veu el Sr. Martines i li diu:
"Ah, bon jour, Martines, mon cher ami, comme vous ici"
S'abracen i es fan dos petons.
El Trias ja flipa en colors
"Coi, Matineix, coneix el gal, també?"
"De tota la vida, Sr. Trias. Mireu, és que jo coneixo a tohom, sap?"
"Home, a tot, tot el món"
"Collons que sí. Miri. Quan vaig a Roma, surto de tant en tant amb el Papa a quan fa la Missa de l'Àngelus"
"Xí home!"
"Doncs si vol en fem la prova. Demà passat anem a Roma i s'ho demostro"
Intrigat, Trias viatja a Roma amb el Sr. Martines i es dirigeixen a la Plaça de Sant Pere, que ja està a rebentar de gent.
"Vostè esperi'm aquí i quan s'obrin les portes del balcó de la Basílica, em veurà rere el Sant Pare"
El Sr. Martines es perd entre la gentada.
Arriba l'hora de l'Àngelus, i, efectivament, el Papa Francesc fa la seva sortida al balcó, i, flanquejant-lo, rere seu, amb els membres de la Cúria hi ha el Sr. Martines en persona.
A Trias li agafa un cobriment! Tothom corre a socórrer el batlle. Es recupera de seguida. El Sr. Martines és al seu costat, ajudant-lo a aixecar-se.
"Ho veu Sr. Trias? A què s'ha quedat impressionat en veure com sortia amb el Paquito?"
"Què collons impreixonat! Impreixonat m'he quedat quan aquest wus del costat m'ha pweguntat: "извините пожалуйста, però em podwia fer la wondat de diw-me qui és aquest sinyor de blanc que ha xortit davant el Xr. Martineix?"
dimecres, 24 d’abril del 2013
Sant Jordi, calerons per colònies
Sant Jordi és un dia tant important pels catalans que durant aquest període de 24 hores la gent oblida el panorama actual i surt al carrer, i passeja, i tria i remena llibres, que potser mai llegirà, però el fet de divertir-se, d'esbargir-se l'omple d'energia per esforçar-se encara més a partir de l'endemà. Sant Jordi és el Sant Valentí dels catalans, també.
És habitual veure gent venent roses per Sant Jordi, i és cada cop més habitual veure gent jove, estudiants, venent roses per Sant Jordi. Ja sigui per pagar-se el viatge de final de curs, o bé final de carrera, o fins i tot si la carrera és llarga, he arribat a sentir a parlar de viatges de meitat de carrera. La finalitat pot ser noble, o no, depèn del costat del prisma que es miri.
Vendre roses per reduir pèrdues d'unes colònies?
Això és el que estat fent aquest matí. Atendre una paradeta, juntament amb companys monitors d'esplai, esperant que les ànimes caritatives compressin roses. M'agrada veure, doncs, com la gent fa un esforç quan li expliques que el que estàs fent va dedicat als nens, i com t'agraeixen les ganes que hi dediques, que reconeixen la feina que fem els monitors.
És molt més satisfactori que el fet que un polític, o una personalitat reconeguda, ho digui. A menys que el polític en qüestió hagi tingut a veure amb el món de l'educació en el lleure, com va passar quan el conseller Cleries va fer un discurs a la primera Trobada Catalana de Monitors a Lleida, ja que ell ha estat monitor i director d'un esplai i ja sap el pa que s'hi dóna.
I és que la tasca monitoril no es redueix únicament a la tarda de dissabte, doncs habitualment s'han de fer un munt de reunions i tants d'altres sacrificis per tal d'aconseguir tot tipus d'ajuts per tal que cap nen es quedi sense esplai o sense colònies. Papers de beques i subvencions, vendre roses per Sant Jordi, en són alguns exemples. Malgrat tot, aquests sacrificis són més suportables quan el grup està cohesionat i hi ha bon ambient, i les coses es fan en companyia.
Demà, però, tot tornarà a la normalitat, això vol dir que dissabte hi ha esplai. Per tant els monitors dels esplais hauran de reunir-se durant la setmana per tal de preparar la tarda.
És habitual veure gent venent roses per Sant Jordi, i és cada cop més habitual veure gent jove, estudiants, venent roses per Sant Jordi. Ja sigui per pagar-se el viatge de final de curs, o bé final de carrera, o fins i tot si la carrera és llarga, he arribat a sentir a parlar de viatges de meitat de carrera. La finalitat pot ser noble, o no, depèn del costat del prisma que es miri.
Vendre roses per reduir pèrdues d'unes colònies?
Això és el que estat fent aquest matí. Atendre una paradeta, juntament amb companys monitors d'esplai, esperant que les ànimes caritatives compressin roses. M'agrada veure, doncs, com la gent fa un esforç quan li expliques que el que estàs fent va dedicat als nens, i com t'agraeixen les ganes que hi dediques, que reconeixen la feina que fem els monitors.
És molt més satisfactori que el fet que un polític, o una personalitat reconeguda, ho digui. A menys que el polític en qüestió hagi tingut a veure amb el món de l'educació en el lleure, com va passar quan el conseller Cleries va fer un discurs a la primera Trobada Catalana de Monitors a Lleida, ja que ell ha estat monitor i director d'un esplai i ja sap el pa que s'hi dóna.
I és que la tasca monitoril no es redueix únicament a la tarda de dissabte, doncs habitualment s'han de fer un munt de reunions i tants d'altres sacrificis per tal d'aconseguir tot tipus d'ajuts per tal que cap nen es quedi sense esplai o sense colònies. Papers de beques i subvencions, vendre roses per Sant Jordi, en són alguns exemples. Malgrat tot, aquests sacrificis són més suportables quan el grup està cohesionat i hi ha bon ambient, i les coses es fan en companyia.
Demà, però, tot tornarà a la normalitat, això vol dir que dissabte hi ha esplai. Per tant els monitors dels esplais hauran de reunir-se durant la setmana per tal de preparar la tarda.
dimarts, 23 d’abril del 2013
Segueix el rumb de l'esplai
Aquest cap de setmana passat va tenir lloc a Salou la Trobada de Monitors del MCECC (Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans). Crec que se n'ha parlat molt poc als mitjans, tot i que no ho vaig poder veure perquè durant el cap setmana vaig estar desconnectat de l'actualitat. "Segueix el rumb de l'esplai" n'era el lema.
Com a monitor d'esplai d'un dels components de la federació, el MCEC, no m'ho podia perdre així que vaig sortir de casa ben d'horeta, amb el cotxe cap a Salou. Informo que el peatge des de Martorell fins a la sortida 35 de l'autopista, a dia 21 d'Abril de 2013, costava 8.65€ i la tornada tres quarts del mateix.
Vaig arribar a Salou i vaig poder aparcar perfectament a la zona d'aparcament dels Emprius. Tot seguit vaig anar a la zona de la trobada i embolica que fa fort. Després de dinar algunes personalitats relacionades amb el món del lleure i/o de Salou van fer els seus discursos, monòtons i buits de contingut, que busquen la foto fàcil i l'aplaudiment forçat. Després vam fer tallers, en el meu cas n'havia seleccionat un d'esports alternatius. M'ho vaig passar molt bé, i malgrat tot em vaig fer un forat al pantaló i un genoll pelat.
Acte seguit vam berenar, cortesia de l'Auditori, un trosset de coca i xocolata calenta, allò que ve menys de gust un dia acalorat i just després de fer esport. Però m'ho vaig prendre, que un mai sap quan tindrà gana...
Llavors hi va haver una xerrada/conferència, a càrrec de Juanjo Fernández, que havia tingut de professor a l'escola (casualitat?), en alguns crèdits variables. No sé si em reconeixeria, però jo a ell sí. Va ser una xerrada molt dinàmica, així que no em vaig adormir com em pensava que passaria.
Després vam veure un espectacle de correfocs i vam sopar tot seguit. L'activitat de la nit ens va portar fins a gairebé la mitjanit, quan l'Orquestra All i Oli ens va delectar amb un concert que va durar aproximadament dues horetes. Allà em vaig quedar mig afònic. Acabada la música vam anar a dormir, tot i que amb la munió de gent que corria per allà era difícil, i vaig dormir poc i a ratxes. Al final a allò de les 7:30 em vaig acabar de despertar, em vaig vestir i a punt per seguir amb la trobada.
Després d'esmorzar vam realitzar l'activitat del matí, que ens duria per la part més turística i transitada del poble de Salou, que és el passeig marítim i la platja. Acabada l'activitat hi va haver l'eucaristia, no oblidem que es tracta d'una trobada de centres d'esplai cristians. El dinar va venir a continuació. Fideuà i gelat de xoco-vainilla. Força bo i molt apetitós.
Finalment va arribar l'acte de cloenda, on vam fer una xarxa amb fils de plàstic i el moment de recollir el record, que era una samarreta taronja molt guai on es pot llegir al davant "Sóc Monitor/a, Som Moviment". Comiats i cap a casa. Cap de setmana completet.
Com a monitor d'esplai d'un dels components de la federació, el MCEC, no m'ho podia perdre així que vaig sortir de casa ben d'horeta, amb el cotxe cap a Salou. Informo que el peatge des de Martorell fins a la sortida 35 de l'autopista, a dia 21 d'Abril de 2013, costava 8.65€ i la tornada tres quarts del mateix.
Vaig arribar a Salou i vaig poder aparcar perfectament a la zona d'aparcament dels Emprius. Tot seguit vaig anar a la zona de la trobada i embolica que fa fort. Després de dinar algunes personalitats relacionades amb el món del lleure i/o de Salou van fer els seus discursos, monòtons i buits de contingut, que busquen la foto fàcil i l'aplaudiment forçat. Després vam fer tallers, en el meu cas n'havia seleccionat un d'esports alternatius. M'ho vaig passar molt bé, i malgrat tot em vaig fer un forat al pantaló i un genoll pelat.
Acte seguit vam berenar, cortesia de l'Auditori, un trosset de coca i xocolata calenta, allò que ve menys de gust un dia acalorat i just després de fer esport. Però m'ho vaig prendre, que un mai sap quan tindrà gana...
Llavors hi va haver una xerrada/conferència, a càrrec de Juanjo Fernández, que havia tingut de professor a l'escola (casualitat?), en alguns crèdits variables. No sé si em reconeixeria, però jo a ell sí. Va ser una xerrada molt dinàmica, així que no em vaig adormir com em pensava que passaria.
Després vam veure un espectacle de correfocs i vam sopar tot seguit. L'activitat de la nit ens va portar fins a gairebé la mitjanit, quan l'Orquestra All i Oli ens va delectar amb un concert que va durar aproximadament dues horetes. Allà em vaig quedar mig afònic. Acabada la música vam anar a dormir, tot i que amb la munió de gent que corria per allà era difícil, i vaig dormir poc i a ratxes. Al final a allò de les 7:30 em vaig acabar de despertar, em vaig vestir i a punt per seguir amb la trobada.
Després d'esmorzar vam realitzar l'activitat del matí, que ens duria per la part més turística i transitada del poble de Salou, que és el passeig marítim i la platja. Acabada l'activitat hi va haver l'eucaristia, no oblidem que es tracta d'una trobada de centres d'esplai cristians. El dinar va venir a continuació. Fideuà i gelat de xoco-vainilla. Força bo i molt apetitós.
Finalment va arribar l'acte de cloenda, on vam fer una xarxa amb fils de plàstic i el moment de recollir el record, que era una samarreta taronja molt guai on es pot llegir al davant "Sóc Monitor/a, Som Moviment". Comiats i cap a casa. Cap de setmana completet.
divendres, 19 d’abril del 2013
Els fills de la Terra: L'origen del Capitán Pluralidad
En Borja Díez de Pomar y Muñoz-Fernández del Carpio sempre
estudià als millors col·legis privats en llengua castellana de la ciutat de
Barcelona. Tot i que les seves notes en català eren òptimes, es negava a
usar-lo per defecte, ja que els seus pares li havien ensenyat a ser tot un
cavaller casetllà, com denotava el seu arbre geneaològic firmat per nobles
hidalgos, conqueridors de les Amèriques, lloctinents del General Pavía, ministres
de la Casa del Rei i alts càrrecs de la Falange que van fer un gir democràtic i
es dedicaren a desmuntar el franquisme des de dins, ja que no obeïa els principis
del moviment.
Però arribà la crisi, i el negoci inmobiliari de son pare
acabà amb la seva fortuna i amb ell. Es va penjar d’un arbre a la seva finca de
Santa Pola, que anava a ser expropiada. La seva mare i ell es van haver de
buscar la vida, i es trslladaren a Sants. En Borja començà a anar a l’escola
pública, on va conèixer els seus amics Ximena i Banito. Tanmateix li molestaven
dues coses: la ferum a inmigració i el profe de mates fent clase en català. El
seu orgull de clase estaba essent mancillado. Había que salvar esa situación,
así que le denunció el hecho a su señora madre y ésta llevó al Tribunal Supremo
el nefando hecho. Pero aunque el Tribunal dictó sentencia en su favor, esos
catalanes (ella había nacido en Cataluña y le gustaba el carácter catalán, pero
estaba harta de ese tufillo regionalista y paleto que impedía a la laboriosa
región abrirse a España y a Europa).
Una noche, Borja soñó. Soñó que se le aparecía Don Laureano
López-Rodó. Y éste le dijo: “La media ponderada de la socioapoyatura
planificorde señala que Cataluña necesita, los catalanes necesitamos, un grupo
transversal de héroes que saquen a la región del atolladero económico en el que
se encuentra, del que es culpable el falaz nacionalismo. Sin embargo, debemos
hacer frente común, ahora. Por lo cual te concedo plenos poderes para ser el
representante de la Cataluña plural en ese grupo. Te entrego este escudo que
perteneció a Don Pelayo, renovado por el poder de la Voluntad de la Nación,
ente que constituye. Te permitirá protegerte de tus enemigos – y de tus
compañeros separatistas. Recuerda tres cosas, hijo mío: España es y será una
unidad de destino en lo universal; Bertín Osborne es el mayor ejemplo de la
España que queremos y els catalans estem ben carregats de punyetes, que diría Josep
Pla. Espero que estiguis preparat i sigus ferm en les tevés conviccions. Visca Barcelona!
Visca Espanya!”
Quan es va despertar, en Borja tenia un escut i una armadura
vermells i grocs. Sobre el seu pit, l’escut Constitucional al costat del de la Diputació
de Barcelona. Pluralime per davant de tot, sí senyor! En Borja havia de córrer. S’ho diría a la Ximena i al Banito…
dimecres, 17 d’abril del 2013
Postals mesetàries, primera part
Aquesta ha estat una setmana "horribilis" per al Partit Popular.
Bé, no han fet més que el que fan habitualment, però aquesta setmana se'ls ha ajuntat tot, i com l'alcohol, hi ha coses que millor no barrejar-les.
Als ja habituals càntics de brots verds, que al final acabarem pensant que els brots verds surten de les herbetes que es deuen prendre per dir el que diuen amb la insistència amb què ho diuen, al final acabaré per pensar que Visions i Cants no era obra de Maragall. Doncs això, als habituals càntics s'hi ha sumat la ja habitual comparació de qualsevol cosa amb el nazisme.
Habitualment ens tracten als catalans de nazis, però aquest cop els nazis són els de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca). Només perquè fan el que el poble fa, que és reclamar als polítics que actuïn. Però vaja, no hi ha més sord que el qui no vol escoltar. I els mitjans ja s'encarreguen de que sembli que els manifestants entren a les cases, malgrat tractar-se d'un moviment pacífic. Últimament sembla que és més rellevant allò que podria ser noticia en comptes del que realment és noticia. Valors i preferències...
Després tenim la dosi de lleis estúpides, com la nova llei de l'avortament. Bé, això de nova és relatiu, perquè és com retrocedir en el temps. Tots els avanços socials que s'han aconseguit passen per la màquina del temps fins arribar a les fotografies en tons sèpia, o en blanc i negre. Ja sé que està malament desitjar el mal aliè, però que els donessin una pallissa de tant en tant perquè se sentissin indefensos, de tant en tant, podria ser una manera de fer-los pensar.
Seguidament arriba la frase fetitxe o "catchphrase", que és que els joves "no emigren, sinó que tenen mobilitat exterior". Com quan a la suspensió de pagaments se li va dir "concurs de creditors", o a les pasteres se'ls va passar a dir "cayucos". Òbviament això de la majoria absoluta inhibeix el sentit del ridícul, o això sembla.
Finalment, l'actor, o ex-actor o el que sigui Toni Cantó, des de que està a UPyD, que es podria dir U a seques, perquè el que és progrés i democràcia, més aviat poc, sembla que els aires no li senten gaire bé. De tant en tant té l'irrefrenable vici de dir barbaritats. Aquest cop venia a comparar la immersió lingüística amb la pederàstia o alguna barbaritat d'aquestes, que realment no he aprofundit, no sigui que se m'enganxi alguna cosa rara o les neurones se'm casquin.
El pitjor és que no contents amb deixar anar aquestes perles, després desmenteixen haver-ho dit o, millor encara, declaren que se'ls ha malinterpretat i que no volien dir allò. La qual cosa em porta a pensar dues coses: 1. Tenen una memòria a molt curt termini, o 2. No pensen en el que diuen. O potser es pensen que Franco encara és viu i que encara hi ha censura i manipulació descarada. Les hemeroteques fan molt de mal. I les videoteques, encara més.
Per cert, avui he tastat la cervesa Moritz. No és dolenta però hi ha cerveses millors.
Bé, no han fet més que el que fan habitualment, però aquesta setmana se'ls ha ajuntat tot, i com l'alcohol, hi ha coses que millor no barrejar-les.
Als ja habituals càntics de brots verds, que al final acabarem pensant que els brots verds surten de les herbetes que es deuen prendre per dir el que diuen amb la insistència amb què ho diuen, al final acabaré per pensar que Visions i Cants no era obra de Maragall. Doncs això, als habituals càntics s'hi ha sumat la ja habitual comparació de qualsevol cosa amb el nazisme.
Habitualment ens tracten als catalans de nazis, però aquest cop els nazis són els de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca). Només perquè fan el que el poble fa, que és reclamar als polítics que actuïn. Però vaja, no hi ha més sord que el qui no vol escoltar. I els mitjans ja s'encarreguen de que sembli que els manifestants entren a les cases, malgrat tractar-se d'un moviment pacífic. Últimament sembla que és més rellevant allò que podria ser noticia en comptes del que realment és noticia. Valors i preferències...
Després tenim la dosi de lleis estúpides, com la nova llei de l'avortament. Bé, això de nova és relatiu, perquè és com retrocedir en el temps. Tots els avanços socials que s'han aconseguit passen per la màquina del temps fins arribar a les fotografies en tons sèpia, o en blanc i negre. Ja sé que està malament desitjar el mal aliè, però que els donessin una pallissa de tant en tant perquè se sentissin indefensos, de tant en tant, podria ser una manera de fer-los pensar.
Seguidament arriba la frase fetitxe o "catchphrase", que és que els joves "no emigren, sinó que tenen mobilitat exterior". Com quan a la suspensió de pagaments se li va dir "concurs de creditors", o a les pasteres se'ls va passar a dir "cayucos". Òbviament això de la majoria absoluta inhibeix el sentit del ridícul, o això sembla.
Finalment, l'actor, o ex-actor o el que sigui Toni Cantó, des de que està a UPyD, que es podria dir U a seques, perquè el que és progrés i democràcia, més aviat poc, sembla que els aires no li senten gaire bé. De tant en tant té l'irrefrenable vici de dir barbaritats. Aquest cop venia a comparar la immersió lingüística amb la pederàstia o alguna barbaritat d'aquestes, que realment no he aprofundit, no sigui que se m'enganxi alguna cosa rara o les neurones se'm casquin.
El pitjor és que no contents amb deixar anar aquestes perles, després desmenteixen haver-ho dit o, millor encara, declaren que se'ls ha malinterpretat i que no volien dir allò. La qual cosa em porta a pensar dues coses: 1. Tenen una memòria a molt curt termini, o 2. No pensen en el que diuen. O potser es pensen que Franco encara és viu i que encara hi ha censura i manipulació descarada. Les hemeroteques fan molt de mal. I les videoteques, encara més.
Per cert, avui he tastat la cervesa Moritz. No és dolenta però hi ha cerveses millors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)