Bé, anava a dedicar-li una entrada del bloc als socialistes catalans, però innocent de mi l'Estat al qual encara pertanyo, amb una mica de sort no fins gaire, m'ha començat a donar motius per deixar els socialistes en pau... de moment.
Comencem per la prostitució, en aquest cas del llenguatge.
Telemadrid va emetre la setmana passada un documental que comparava els nacionalismes "independentistes" amb la propaganda de Stalin i Hitler. Com ja vaig fer amb la carta de la Chacón, vaig obviar mirar-lo, em refio dels comentaris d'un periodista de primera com podria ser en Jordi Basté.
I és que ja ho deia jo en aquest mateix bloc fa poc, que els primers que haurien d'anar amb compte de parlar de totalitarismes i dictadures, són els primers que diuen nazis als altres. O són ganes molt grans de cridar l'atenció o són classes d'Història fent campana.
I avui l'ínclit Jorge Fernández Díaz, en un lapsus segurament, ha anat a comparar els avortaments amb ETA. Els pitjor de tot no és que sigui del PP, o que sigui ministre, el pitjor de tot és que és català. I el pitjor de tot és que crec que ha estat un lapsus, però l'inconscient l'ha traït de mala manera. En algun racó del seu cap, i en qualsevol alt càrrec del PP, porten de sèrie el botonet "La culpa és d'ETA".
Sense sortir del PP, algú a l'Aragó s'ha cobert de glòria avui. I és que volen presentar una mena de reforma en què el català passaria a dir-se LAPAO, de Lengua Aragonesa del Pirineo Área Oriental. El castellà, emperò, també canviaria de nomenclatura per passar a dir-se LAPAPYPP, o alguna frikada així. Ja ho diu la Pilar en casos com aquest, que qui no té feina, el gat pentina.
També, sense sortir del PP, però aquest cop a Extremadura, el Monago n'ha tornat a fer de les seves. Passo de citar les declaracions, perquè em treuen de polleguera. Valencia i les Balears, per no parlar de Madrid, fins al coll de merda i deutes, parlo de comunitats peperes, Catalunya també n'està fins el coll de merda i deutes, i surt el paio aquest i diu que Extremadura és l'epítom de la genialitat pressupostària. Si em paguessin tots els deutes jo també podria sortir de la crisi.
Infanta Cristina desimputada, això potser ho tracto una mica més a fons un altre dia.
Va, i ara sí, la puta i la Ramoneta reloaded, SOCIATA version.
Es veu que els socialistes no saben ben bé el que volen. I a sobre es pensen que el món gira al seu voltant. Van perdre una quantitat exagerada de vots en les darreres eleccions per la seva falta de definició, i és que es pensaven que aquell modus operandi que va perfeccionar l'ex-president Pujol, de dir sí i no a la vegada, els funcionaria, però en comptes de dir "sí i no" deien "ni", com el gag del Polònia.
El súmmum ha arribat quan estan tan debilitats que una sola persona, la Chacón, s'hi acarnissa a plaer i encara en surten més malparats. A més, anaven a anar a la cimera, diguem-li cimera, diguem-li reunió, pel dret a decidir, però és obvi que s'hi tractarà la independència. Doncs això, hi van, i a sobre es queixen de que el que s'ha tractat no va amb ells. Que ningú els obligava pas a anar-hi.
El pitjor és que en les declaracions posteriors, en Pere Navarro, diu coses i avui ha anat la Marta Rovira a desmentir que el que diu en Pere Navarro que va succeir a la trobada, en realitat no va succeir com ell ho explica. Ganes d'emmerdar?
dimarts, 7 de maig del 2013
Chacón de Trons
En Tyrion Lannister també era un descastat però com a mínim feia gràcia.
Hi havia una cimera a la vista, moment en que la nostra socialista preferida ha aprofitat per enviar una mena de carta oberta a dos diaris de referència com poden ser el Periódico i... El Mundo.
Ha aprofitat per donar canya a tot socialista dret, vaja, bàsicament als líders, Rubalcaba i Pere Navarro. En concret al Pere Navarro, que és el que havia d'anar a la cimera pel dret a decidir. Els altres socialistes encara s'estan aixecant del terra després de les bufes electorals que han rebut tant el PSOE com el PSC.
Com que no sóc periodista, ni tant sols tertulià de cap programa (encara) de televisió o radio, no em dec a informar-me per parlar de coses, així que no he llegit la carta, cosa que de ben segur el meu cervell m'agrairà.
Cal dir que a la cimera, que és malgrat tot és un nom molt grandiloqüent, no s'ha dit gran cosa.
I si no la vèieu feia temps la van trobar l'altre dia al Camp Nou assistint al FCB - Betis amb una personalitat de la Junta de Andalucía, o com a mínim això han dit a la tertúlia de cal Basté.
Sí, la tertúlia de cal Basté.
Avui tampoc ha assistit l'amic (bé, per dir-ho d'alguna manera) Paco Marhuenda. Al pobre (bé, per dir-ho d'alguna manera) ja l'imiten fins i tot al Polònia, al principi només ho feien al Versió RAC1. El propi Basté ha deixat anar que segurament tornarà, però no ha volgut donar res per cent per cent segur. Qui sí hi ha anat ha estat en Duran i Lleida, pobre home, que és massa independentista per als de la capital i massa unionista per als catalans.
A veure si demà surt en Gonzalo Bernardos i analitza les dades de l'atur a cal Basté; avui ha sortit en Santiago Niño Becerra a cal Cuní a fer-ho. Amb la moda d'imitar economistes, el mateix Niño Becerra, Josef Ajram, Xavier Sala-i-Martín i Leopoldo Abadía, afegir-hi en Gonzalo Bernardos seria un molt bon punt. Si algun guionista del Polònia em llegeix, ja ho sap.
Pròximament, SchuWertíades.
Hi havia una cimera a la vista, moment en que la nostra socialista preferida ha aprofitat per enviar una mena de carta oberta a dos diaris de referència com poden ser el Periódico i... El Mundo.
Ha aprofitat per donar canya a tot socialista dret, vaja, bàsicament als líders, Rubalcaba i Pere Navarro. En concret al Pere Navarro, que és el que havia d'anar a la cimera pel dret a decidir. Els altres socialistes encara s'estan aixecant del terra després de les bufes electorals que han rebut tant el PSOE com el PSC.
Com que no sóc periodista, ni tant sols tertulià de cap programa (encara) de televisió o radio, no em dec a informar-me per parlar de coses, així que no he llegit la carta, cosa que de ben segur el meu cervell m'agrairà.
Cal dir que a la cimera, que és malgrat tot és un nom molt grandiloqüent, no s'ha dit gran cosa.
I si no la vèieu feia temps la van trobar l'altre dia al Camp Nou assistint al FCB - Betis amb una personalitat de la Junta de Andalucía, o com a mínim això han dit a la tertúlia de cal Basté.
Sí, la tertúlia de cal Basté.
Avui tampoc ha assistit l'amic (bé, per dir-ho d'alguna manera) Paco Marhuenda. Al pobre (bé, per dir-ho d'alguna manera) ja l'imiten fins i tot al Polònia, al principi només ho feien al Versió RAC1. El propi Basté ha deixat anar que segurament tornarà, però no ha volgut donar res per cent per cent segur. Qui sí hi ha anat ha estat en Duran i Lleida, pobre home, que és massa independentista per als de la capital i massa unionista per als catalans.
A veure si demà surt en Gonzalo Bernardos i analitza les dades de l'atur a cal Basté; avui ha sortit en Santiago Niño Becerra a cal Cuní a fer-ho. Amb la moda d'imitar economistes, el mateix Niño Becerra, Josef Ajram, Xavier Sala-i-Martín i Leopoldo Abadía, afegir-hi en Gonzalo Bernardos seria un molt bon punt. Si algun guionista del Polònia em llegeix, ja ho sap.
Pròximament, SchuWertíades.
dilluns, 6 de maig del 2013
Els altres Catalans Universals: David Lyme
Aquesta sèrie d'articles parlaran de catalans que aconseguiren arribar molt lluny, però poca gent ho sap, i normalment es circumscriuen al món friki. Arrel del nou èxit dels Manel, us parlaré d'un cantant català que arribà a tenir un gran èxit internacional entre 1985 i 1990.
Es diu Jordi Cubino Bermejo, i va néixer el 2 de novembre de 1966 o de 1969, no hi ha acord entre les fonts. Als 17 anys, estudiant en un Conservatori, algú es va fixar en ell: sabia cantar òpera, composar, tocar els teclats i era maco de cara (havia fet de model). El van contractar per a que toqués música disco a l'estil italià (l'anomenat Sabadell Sound o Vallès Sound, ja que els estudis de les companyies discogràfiques eren a Sabadell, Terrassa i rodalies) i el rebatejaren com a David Lyme. Així es creà certa rivalitat entre ell, que composava i tocava i el madrileny Raúl, que tenia rere seu als germans Cano, de Mecano (no cal dir qui tenia més mèrit). Tot i que tingué èxit a Espanya, les seves marxoses cançons prefabricades però agradables d'escoltar van sonar sobretot a Itàlia, Corea del Sud, Taiwan, sobretot, Filipines i Japó. A Orient fou tota una estrella, fent-hi gires i apareixent en "prime-time" en diversos programes japonesos importants. Entre els seus grans èxits, Bambina, Let's Go To Sitges, Playboy, Bye Bye Mi Amor, I Don't Wanna Lose You (la meva preferida), Lady o Never Said You Love Me. Si us agrada el J-Pop, igual us agrada.
Però la cosa durà poc. Aquests músics van i venen: l'italo-disco és una música de cadena de muntatge, i tal com es creà David Lyme, desaparegué i tornà a ser Jordi Cubino, ara convertit en productor musical.
Després de la seva carrera discogràfica es va dedicar a fer cançons publicitàries cantades per diversos grups, destacant especialment les que va fer per a Estrella Damm, que foren autèntiques cançons de l'estiu a Catalunya (i en el primer cas, de l'Estat): el Happy World el Boom i el Livin' in Jam, totes de Blue 4 U, el grup de la cantant Txell Sust. Fins i tot treballà amb el popular director nord-americà Brian Yuzna quen traballà a Filmax, fent la cançó dels crèdits finals de la pel·li de culte Beyond Re-Animator. En total es calcula que com a cantant i com a productor, xifres combinades, ha venut més de 18.000.000 de discos a tot el món.
Desgraciadament, es va anar a ficar enmig dels triunfitos i la seva estrella, pel que a mi respecta, s'ha apagat força, ja que no suporto els paràsits musicals sortits d'aquell programa de nefast record. El 2008 va escriure la cançó que representà Andorra a Eurovisió, i li van fer aquesta entrevista:
Com a curiositat final: ha produït algun que un altre disc a Ana Torroja, la cantant del grup dels que foren els seus rivals, els germans Cano.
Es diu Jordi Cubino Bermejo, i va néixer el 2 de novembre de 1966 o de 1969, no hi ha acord entre les fonts. Als 17 anys, estudiant en un Conservatori, algú es va fixar en ell: sabia cantar òpera, composar, tocar els teclats i era maco de cara (havia fet de model). El van contractar per a que toqués música disco a l'estil italià (l'anomenat Sabadell Sound o Vallès Sound, ja que els estudis de les companyies discogràfiques eren a Sabadell, Terrassa i rodalies) i el rebatejaren com a David Lyme. Així es creà certa rivalitat entre ell, que composava i tocava i el madrileny Raúl, que tenia rere seu als germans Cano, de Mecano (no cal dir qui tenia més mèrit). Tot i que tingué èxit a Espanya, les seves marxoses cançons prefabricades però agradables d'escoltar van sonar sobretot a Itàlia, Corea del Sud, Taiwan, sobretot, Filipines i Japó. A Orient fou tota una estrella, fent-hi gires i apareixent en "prime-time" en diversos programes japonesos importants. Entre els seus grans èxits, Bambina, Let's Go To Sitges, Playboy, Bye Bye Mi Amor, I Don't Wanna Lose You (la meva preferida), Lady o Never Said You Love Me. Si us agrada el J-Pop, igual us agrada.
Però la cosa durà poc. Aquests músics van i venen: l'italo-disco és una música de cadena de muntatge, i tal com es creà David Lyme, desaparegué i tornà a ser Jordi Cubino, ara convertit en productor musical.
Després de la seva carrera discogràfica es va dedicar a fer cançons publicitàries cantades per diversos grups, destacant especialment les que va fer per a Estrella Damm, que foren autèntiques cançons de l'estiu a Catalunya (i en el primer cas, de l'Estat): el Happy World el Boom i el Livin' in Jam, totes de Blue 4 U, el grup de la cantant Txell Sust. Fins i tot treballà amb el popular director nord-americà Brian Yuzna quen traballà a Filmax, fent la cançó dels crèdits finals de la pel·li de culte Beyond Re-Animator. En total es calcula que com a cantant i com a productor, xifres combinades, ha venut més de 18.000.000 de discos a tot el món.
Desgraciadament, es va anar a ficar enmig dels triunfitos i la seva estrella, pel que a mi respecta, s'ha apagat força, ja que no suporto els paràsits musicals sortits d'aquell programa de nefast record. El 2008 va escriure la cançó que representà Andorra a Eurovisió, i li van fer aquesta entrevista:
Com a curiositat final: ha produït algun que un altre disc a Ana Torroja, la cantant del grup dels que foren els seus rivals, els germans Cano.
dijous, 2 de maig del 2013
Postals mesetàries, segona part
Senyores i senyors, nens i nenes, com diria el poeta, "PP is on the loose".
El Gobierno ha anunciat, o d'alguna manera s'ha sabut, que reduirà la prestació de la llei de la dependència. Bé, reduirà el poc que donava, ja que en el cas de Catalunya he sentit que es tractava d'un 20%, quan havien d'anar a parts iguals el govern de la Generalitat i el Gobierno. Amb això s'estan guanyant les garrofes de cara a les properes eleccions generals, on (i no sóc pas vident) anticipo una hecatombe per part del Partit Popular.
Si ja els vellets deixaran de votar popular a sobre la Ministra de Treball, tal i com està tot es podrien estalviar aquest ministeri, ve i diu que el fet els joves emigrin per trobar feina se n'hi diu "mobilitat exterior"; el que sigui, però com no s'espavilin aquests joves els deixaran de votar. I en el paquet de gent que els deixarà de votar ja hi tenim joves i vells.
A sobre tenim la ració periòdica de nazi.
Des de Telemadrid han tornat a fer de les seves, allò tant típic de comparar el nacionalisme català i basc amb els nazis. Sé que no m'hauria d'afectar, però em segueix fent molta ràbia, mentre penso, però, que aquells que venen de l'amic Paquito i companyia, que realment s'hi va fer, amb els nazis, són els primers d'acusar a tothom de ser-ho. És clar, ser nacionalista espanyol no és ser nazi ni feixista. Quins ous.
I ara ve el Mariscal i diu que, espero que siguin les paraules textuals (no voldria pas fer un Toni Cantó), "¿La Diada? ¿El día ese de las banderas que parecía como la época de Hitler?". Ara, això sí, quan li van pagar per fer el Cobi i tots aquells dissenys de les Olimpíades, perquè de ben segur que alguna cosa es deuria embutxacar, el paio no va dir ni mu.
Va, que aquesta és bona, la Llanos de Luna va dir que és important que hi hagi gent pija, que és la que consumeix. No en té prou amb guanyar-se les enemistats dels pobles catalans on trepitja que a sobre s'ha de guanyar l'enemistat de la gent no pija. Com si la gent del carrer no volgués consumir, tu. Ous d'estruç.
Recordeu el tema Marhuenda? Bé, doncs al final no va assistir a la tertúlia del dilluns. I el Basté, acostumat a que hi sigui, en acomiadar-se de la tertúlia li va dir a la Pilar, Paco Rahola. Veurem si dilluns que ve té el que ha de tenir o bé segueix amb la cua entre cames. I per cert, avui ha sortit al Polònia la seva imitació (Toni Albà). Tot i que m'agrada més l'imitació de veu que li fan al programa del Clapés.
Demà teniu un post molt entretingut de part de l'scaramanga.
El Gobierno ha anunciat, o d'alguna manera s'ha sabut, que reduirà la prestació de la llei de la dependència. Bé, reduirà el poc que donava, ja que en el cas de Catalunya he sentit que es tractava d'un 20%, quan havien d'anar a parts iguals el govern de la Generalitat i el Gobierno. Amb això s'estan guanyant les garrofes de cara a les properes eleccions generals, on (i no sóc pas vident) anticipo una hecatombe per part del Partit Popular.
Si ja els vellets deixaran de votar popular a sobre la Ministra de Treball, tal i com està tot es podrien estalviar aquest ministeri, ve i diu que el fet els joves emigrin per trobar feina se n'hi diu "mobilitat exterior"; el que sigui, però com no s'espavilin aquests joves els deixaran de votar. I en el paquet de gent que els deixarà de votar ja hi tenim joves i vells.
A sobre tenim la ració periòdica de nazi.
Des de Telemadrid han tornat a fer de les seves, allò tant típic de comparar el nacionalisme català i basc amb els nazis. Sé que no m'hauria d'afectar, però em segueix fent molta ràbia, mentre penso, però, que aquells que venen de l'amic Paquito i companyia, que realment s'hi va fer, amb els nazis, són els primers d'acusar a tothom de ser-ho. És clar, ser nacionalista espanyol no és ser nazi ni feixista. Quins ous.
I ara ve el Mariscal i diu que, espero que siguin les paraules textuals (no voldria pas fer un Toni Cantó), "¿La Diada? ¿El día ese de las banderas que parecía como la época de Hitler?". Ara, això sí, quan li van pagar per fer el Cobi i tots aquells dissenys de les Olimpíades, perquè de ben segur que alguna cosa es deuria embutxacar, el paio no va dir ni mu.
Va, que aquesta és bona, la Llanos de Luna va dir que és important que hi hagi gent pija, que és la que consumeix. No en té prou amb guanyar-se les enemistats dels pobles catalans on trepitja que a sobre s'ha de guanyar l'enemistat de la gent no pija. Com si la gent del carrer no volgués consumir, tu. Ous d'estruç.
Recordeu el tema Marhuenda? Bé, doncs al final no va assistir a la tertúlia del dilluns. I el Basté, acostumat a que hi sigui, en acomiadar-se de la tertúlia li va dir a la Pilar, Paco Rahola. Veurem si dilluns que ve té el que ha de tenir o bé segueix amb la cua entre cames. I per cert, avui ha sortit al Polònia la seva imitació (Toni Albà). Tot i que m'agrada més l'imitació de veu que li fan al programa del Clapés.
Demà teniu un post molt entretingut de part de l'scaramanga.
divendres, 26 d’abril del 2013
Marhuendas "sueltos"
Aquesta setmana de Sant Jordi serà recordada en el món de les tertúlies (que no és que tingui massa memòria) con la del dia en què en Paco Marhuenda va abandonar la tertúlia del Basté.
El pobre, per dir-ho d'alguna manera, recordem que té dos Jaguars, ja venia picat de quan en Màrius Serra li va dir que el seu diari el podrien prendre com a exemple a les facultats de periodisme de l'ídem que no s'ha de fer. Allà l'home es va picar molt, i és que les veritats poden fer mal.
Aquest dilluns la Pilar Rahola el va interpel·lar per alguna cosa que es va publicar al seu diari, concretament unes imatges que no es corresponien amb l'article sobre la immersió lingüística, suposadament col·locades per crear una falsa impressió. Primer ho va intentar arreglar amb la típica excusa, molt espanyola, per cert, de dir que ell no podia estar per tot el que es publicava en el SEU diari. Senyor! Que vostè és el director del diari, ha de saber el que publica. I a més sent-ne el responsable últim.
Total, que veient-se acorralat i veient que el victimisme habitual no li funcionava va fer com els mítics guerrers de les ombres i llançant una bomba de fum va desaparèixer de la tertúlia per no tornar-hi en tota l'hora de la tertúlia. Ho tenia fàcil, doncs habitualment contacta des de Madrid on viu i treballa habitualment.
Des d'aquí llanço una crida perquè a partir d'ara l'estratègia per abandonar una situació tot fent-se l'ofès passi a dir-se "fer un marhuenda".
Com a seguidor de la tertúlia friso perquè arribi dilluns i escoltar el desenllaç de tant truculent argument.
Aquí teniu uns talls d'àudio aclaridors:
Moment crític a cal Basté
L'imitació d'en Marhuenda al Versió RAC1
El pobre, per dir-ho d'alguna manera, recordem que té dos Jaguars, ja venia picat de quan en Màrius Serra li va dir que el seu diari el podrien prendre com a exemple a les facultats de periodisme de l'ídem que no s'ha de fer. Allà l'home es va picar molt, i és que les veritats poden fer mal.
Aquest dilluns la Pilar Rahola el va interpel·lar per alguna cosa que es va publicar al seu diari, concretament unes imatges que no es corresponien amb l'article sobre la immersió lingüística, suposadament col·locades per crear una falsa impressió. Primer ho va intentar arreglar amb la típica excusa, molt espanyola, per cert, de dir que ell no podia estar per tot el que es publicava en el SEU diari. Senyor! Que vostè és el director del diari, ha de saber el que publica. I a més sent-ne el responsable últim.
Total, que veient-se acorralat i veient que el victimisme habitual no li funcionava va fer com els mítics guerrers de les ombres i llançant una bomba de fum va desaparèixer de la tertúlia per no tornar-hi en tota l'hora de la tertúlia. Ho tenia fàcil, doncs habitualment contacta des de Madrid on viu i treballa habitualment.
Des d'aquí llanço una crida perquè a partir d'ara l'estratègia per abandonar una situació tot fent-se l'ofès passi a dir-se "fer un marhuenda".
Com a seguidor de la tertúlia friso perquè arribi dilluns i escoltar el desenllaç de tant truculent argument.
Aquí teniu uns talls d'àudio aclaridors:
Moment crític a cal Basté
L'imitació d'en Marhuenda al Versió RAC1
dijous, 25 d’abril del 2013
El Senyor Martines: una rondalla.
Avui no deixaré ningú a parir ni parlaré estrictament de política, tot i que el conte va que ni pintat per l'augment de l'edat de jubilació. Avui us vull explicar una rondalla que Eugeni Jofra, àlies Eugenio, feu popular els anys setanta del segle passat, adaptada als nostres dies. M'ho regalo per ser la meva onomàstica.
Conençem doncs:
El saben aquell que diu que el Senyor Martines... El Sr. Martines és un funcionari jubilat de 70 anys que no està disposat a passar els seus dies de tardor de la vida avorrit, i demana a un amic que té a l'Ajuntament de Barcelona si no tindria una feineta per ell, per a passar els dies. L'home li va al Trias amb la sol·licitud i l'alcalde contesta:
"Xí, home, xí, nexexito un aixudant addixional de despaix, no? El podem tenir seixeixant documentació i fent aqueixtes feinetex. Així enx eixtalviem un wecari, no?"
A així el Sr. Martines comença a traballar a l'Ajuntament del Cap i Casal. Un bon dia visita Barcelona Sa Majestat la Reina Isabel II d'Anglaterra, i tot just entrar al despatx veu el Sr. Martines i li diu:
"By Jove, Mr. Martines, what a surprise! I'm so glad to see you again!"
El Batlle es queda amb la boca oberta.
"Cawam, Martineix, coneix a la Weina?"
"De tota la vida, Sr. Trias"
Setmanes després és François Hollande que acudeix al despatx de l'Ajuntament. Veu el Sr. Martines i li diu:
"Ah, bon jour, Martines, mon cher ami, comme vous ici"
S'abracen i es fan dos petons.
El Trias ja flipa en colors
"Coi, Matineix, coneix el gal, també?"
"De tota la vida, Sr. Trias. Mireu, és que jo coneixo a tohom, sap?"
"Home, a tot, tot el món"
"Collons que sí. Miri. Quan vaig a Roma, surto de tant en tant amb el Papa a quan fa la Missa de l'Àngelus"
"Xí home!"
"Doncs si vol en fem la prova. Demà passat anem a Roma i s'ho demostro"
Intrigat, Trias viatja a Roma amb el Sr. Martines i es dirigeixen a la Plaça de Sant Pere, que ja està a rebentar de gent.
"Vostè esperi'm aquí i quan s'obrin les portes del balcó de la Basílica, em veurà rere el Sant Pare"
El Sr. Martines es perd entre la gentada.
Arriba l'hora de l'Àngelus, i, efectivament, el Papa Francesc fa la seva sortida al balcó, i, flanquejant-lo, rere seu, amb els membres de la Cúria hi ha el Sr. Martines en persona.
A Trias li agafa un cobriment! Tothom corre a socórrer el batlle. Es recupera de seguida. El Sr. Martines és al seu costat, ajudant-lo a aixecar-se.
"Ho veu Sr. Trias? A què s'ha quedat impressionat en veure com sortia amb el Paquito?"
"Què collons impreixonat! Impreixonat m'he quedat quan aquest wus del costat m'ha pweguntat: "извините пожалуйста, però em podwia fer la wondat de diw-me qui és aquest sinyor de blanc que ha xortit davant el Xr. Martineix?"
Conençem doncs:
El saben aquell que diu que el Senyor Martines... El Sr. Martines és un funcionari jubilat de 70 anys que no està disposat a passar els seus dies de tardor de la vida avorrit, i demana a un amic que té a l'Ajuntament de Barcelona si no tindria una feineta per ell, per a passar els dies. L'home li va al Trias amb la sol·licitud i l'alcalde contesta:
"Xí, home, xí, nexexito un aixudant addixional de despaix, no? El podem tenir seixeixant documentació i fent aqueixtes feinetex. Així enx eixtalviem un wecari, no?"
A així el Sr. Martines comença a traballar a l'Ajuntament del Cap i Casal. Un bon dia visita Barcelona Sa Majestat la Reina Isabel II d'Anglaterra, i tot just entrar al despatx veu el Sr. Martines i li diu:
"By Jove, Mr. Martines, what a surprise! I'm so glad to see you again!"
El Batlle es queda amb la boca oberta.
"Cawam, Martineix, coneix a la Weina?"
"De tota la vida, Sr. Trias"
Setmanes després és François Hollande que acudeix al despatx de l'Ajuntament. Veu el Sr. Martines i li diu:
"Ah, bon jour, Martines, mon cher ami, comme vous ici"
S'abracen i es fan dos petons.
El Trias ja flipa en colors
"Coi, Matineix, coneix el gal, també?"
"De tota la vida, Sr. Trias. Mireu, és que jo coneixo a tohom, sap?"
"Home, a tot, tot el món"
"Collons que sí. Miri. Quan vaig a Roma, surto de tant en tant amb el Papa a quan fa la Missa de l'Àngelus"
"Xí home!"
"Doncs si vol en fem la prova. Demà passat anem a Roma i s'ho demostro"
Intrigat, Trias viatja a Roma amb el Sr. Martines i es dirigeixen a la Plaça de Sant Pere, que ja està a rebentar de gent.
"Vostè esperi'm aquí i quan s'obrin les portes del balcó de la Basílica, em veurà rere el Sant Pare"
El Sr. Martines es perd entre la gentada.
Arriba l'hora de l'Àngelus, i, efectivament, el Papa Francesc fa la seva sortida al balcó, i, flanquejant-lo, rere seu, amb els membres de la Cúria hi ha el Sr. Martines en persona.
A Trias li agafa un cobriment! Tothom corre a socórrer el batlle. Es recupera de seguida. El Sr. Martines és al seu costat, ajudant-lo a aixecar-se.
"Ho veu Sr. Trias? A què s'ha quedat impressionat en veure com sortia amb el Paquito?"
"Què collons impreixonat! Impreixonat m'he quedat quan aquest wus del costat m'ha pweguntat: "извините пожалуйста, però em podwia fer la wondat de diw-me qui és aquest sinyor de blanc que ha xortit davant el Xr. Martineix?"
dimecres, 24 d’abril del 2013
Sant Jordi, calerons per colònies
Sant Jordi és un dia tant important pels catalans que durant aquest període de 24 hores la gent oblida el panorama actual i surt al carrer, i passeja, i tria i remena llibres, que potser mai llegirà, però el fet de divertir-se, d'esbargir-se l'omple d'energia per esforçar-se encara més a partir de l'endemà. Sant Jordi és el Sant Valentí dels catalans, també.
És habitual veure gent venent roses per Sant Jordi, i és cada cop més habitual veure gent jove, estudiants, venent roses per Sant Jordi. Ja sigui per pagar-se el viatge de final de curs, o bé final de carrera, o fins i tot si la carrera és llarga, he arribat a sentir a parlar de viatges de meitat de carrera. La finalitat pot ser noble, o no, depèn del costat del prisma que es miri.
Vendre roses per reduir pèrdues d'unes colònies?
Això és el que estat fent aquest matí. Atendre una paradeta, juntament amb companys monitors d'esplai, esperant que les ànimes caritatives compressin roses. M'agrada veure, doncs, com la gent fa un esforç quan li expliques que el que estàs fent va dedicat als nens, i com t'agraeixen les ganes que hi dediques, que reconeixen la feina que fem els monitors.
És molt més satisfactori que el fet que un polític, o una personalitat reconeguda, ho digui. A menys que el polític en qüestió hagi tingut a veure amb el món de l'educació en el lleure, com va passar quan el conseller Cleries va fer un discurs a la primera Trobada Catalana de Monitors a Lleida, ja que ell ha estat monitor i director d'un esplai i ja sap el pa que s'hi dóna.
I és que la tasca monitoril no es redueix únicament a la tarda de dissabte, doncs habitualment s'han de fer un munt de reunions i tants d'altres sacrificis per tal d'aconseguir tot tipus d'ajuts per tal que cap nen es quedi sense esplai o sense colònies. Papers de beques i subvencions, vendre roses per Sant Jordi, en són alguns exemples. Malgrat tot, aquests sacrificis són més suportables quan el grup està cohesionat i hi ha bon ambient, i les coses es fan en companyia.
Demà, però, tot tornarà a la normalitat, això vol dir que dissabte hi ha esplai. Per tant els monitors dels esplais hauran de reunir-se durant la setmana per tal de preparar la tarda.
És habitual veure gent venent roses per Sant Jordi, i és cada cop més habitual veure gent jove, estudiants, venent roses per Sant Jordi. Ja sigui per pagar-se el viatge de final de curs, o bé final de carrera, o fins i tot si la carrera és llarga, he arribat a sentir a parlar de viatges de meitat de carrera. La finalitat pot ser noble, o no, depèn del costat del prisma que es miri.
Vendre roses per reduir pèrdues d'unes colònies?
Això és el que estat fent aquest matí. Atendre una paradeta, juntament amb companys monitors d'esplai, esperant que les ànimes caritatives compressin roses. M'agrada veure, doncs, com la gent fa un esforç quan li expliques que el que estàs fent va dedicat als nens, i com t'agraeixen les ganes que hi dediques, que reconeixen la feina que fem els monitors.
És molt més satisfactori que el fet que un polític, o una personalitat reconeguda, ho digui. A menys que el polític en qüestió hagi tingut a veure amb el món de l'educació en el lleure, com va passar quan el conseller Cleries va fer un discurs a la primera Trobada Catalana de Monitors a Lleida, ja que ell ha estat monitor i director d'un esplai i ja sap el pa que s'hi dóna.
I és que la tasca monitoril no es redueix únicament a la tarda de dissabte, doncs habitualment s'han de fer un munt de reunions i tants d'altres sacrificis per tal d'aconseguir tot tipus d'ajuts per tal que cap nen es quedi sense esplai o sense colònies. Papers de beques i subvencions, vendre roses per Sant Jordi, en són alguns exemples. Malgrat tot, aquests sacrificis són més suportables quan el grup està cohesionat i hi ha bon ambient, i les coses es fan en companyia.
Demà, però, tot tornarà a la normalitat, això vol dir que dissabte hi ha esplai. Per tant els monitors dels esplais hauran de reunir-se durant la setmana per tal de preparar la tarda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)