La cosa és molt senzilla.
Aparentment, des de Catalunya es recapten uns impostos i s'envien a Madrid on, aparentment, es reparteixen en funció de les aportacions. Aparentment, perquè des de Catalunya es denuncia un tracte injust en aquest aspecte.
El Montoro ha dit que tot això és mentida i que ho desmentirà amb números. Em fa gràcia perquè sempre estem amb el qui la té més grossa, en aquest cas, els altaveus. Allò que té un segell de "Gobierno de España" és l'únic que s'accepta com a verídic, un axioma, indiscutible, irrefutable i irrebatible; en canvi, un segell de "Generalitat de Catalunya" és sinònim de mentides.
És clar que per molt que els mitjans diguin missa, hi ha qui té credibilitat i hi ha qui no la té. Aquells que diuen que ja hem sortit de la crisi, per, mesos després dir que estem sortint-ne encara, per després dir que ja hem sortit... a mi no em generen ni credibilitat ni confiança.
Tot és molt senzill. Si és veritat que Espanya espolia Catalunya, doncs es fa una consulta al poble a veure si vol seguir sent espoliat o no. Si no és veritat que Espanya espolia Catalunya, això vol dir que els catalans rebem més del que hauriem, i per tant desestabilitzem les magnífiques balances fiscals del Gobierno, i per tant, com que no volem molestar, no els hauria d'importar que marxem. Són víctimes de les seves pròpies paraules.
Com a reflexió, la solidaritat deixa de ser solidaritat quan és obligatòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada