I no, no és el títol d'un nou single dels Manel.
Com tots sabeu, o hauríeu de saber, l'Alícia Sánchez-Camacho ha anat a Madrid a parlar amb els seus amics presidents del seu partit. D'entrada, l'objectiu era molt noble i lloable, i és que amb afany d'aturar l'independentisme creixent a Catalunya, que se l'està, metafòricament, menjant vol desenterrar el pacte fiscal.
Segurament deu estar maleint la mala hora en què va enviar l'Estatut al Constitucional.
En poques paraules li han tancat la porta als morros. Així, sense més. Al principi venia dient que volia un finançament per a Catalunya amb límit de solidaritat, però segons ella s'ha entès malament, que ella no volia dir que havia de ser exclusiu per a Catalunya, és a dir, tornem al "café para todos".
Quan vegi que està topant contra un mur més sòlid que el formigó armat, ja canviarà d'opinió. O no...
La cosa era molt senzilla. Catalunya no volia rebre més, sinó que volia donar menys. Però ara ja és massa tard, i pel que he sentit avui a can Basté, sembla que els mitjans mesetaris li retiraran el suport a l'Alícia per donar-li l'Albert Rivera i el seu partit, Ciutadans.
Sé que no m'hauria d'alegrar per les desgràcies alienes, però no ho puc evitar... Ai, Alícia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada