Aquesta setmana de Sant Jordi serà recordada en el món de les tertúlies (que no és que tingui massa memòria) con la del dia en què en Paco Marhuenda va abandonar la tertúlia del Basté.
El pobre, per dir-ho d'alguna manera, recordem que té dos Jaguars, ja venia picat de quan en Màrius Serra li va dir que el seu diari el podrien prendre com a exemple a les facultats de periodisme de l'ídem que no s'ha de fer. Allà l'home es va picar molt, i és que les veritats poden fer mal.
Aquest dilluns la Pilar Rahola el va interpel·lar per alguna cosa que es va publicar al seu diari, concretament unes imatges que no es corresponien amb l'article sobre la immersió lingüística, suposadament col·locades per crear una falsa impressió. Primer ho va intentar arreglar amb la típica excusa, molt espanyola, per cert, de dir que ell no podia estar per tot el que es publicava en el SEU diari. Senyor! Que vostè és el director del diari, ha de saber el que publica. I a més sent-ne el responsable últim.
Total, que veient-se acorralat i veient que el victimisme habitual no li funcionava va fer com els mítics guerrers de les ombres i llançant una bomba de fum va desaparèixer de la tertúlia per no tornar-hi en tota l'hora de la tertúlia. Ho tenia fàcil, doncs habitualment contacta des de Madrid on viu i treballa habitualment.
Des d'aquí llanço una crida perquè a partir d'ara l'estratègia per abandonar una situació tot fent-se l'ofès passi a dir-se "fer un marhuenda".
Com a seguidor de la tertúlia friso perquè arribi dilluns i escoltar el desenllaç de tant truculent argument.
Aquí teniu uns talls d'àudio aclaridors:
Moment crític a cal Basté
L'imitació d'en Marhuenda al Versió RAC1
divendres, 26 d’abril del 2013
dijous, 25 d’abril del 2013
El Senyor Martines: una rondalla.
Avui no deixaré ningú a parir ni parlaré estrictament de política, tot i que el conte va que ni pintat per l'augment de l'edat de jubilació. Avui us vull explicar una rondalla que Eugeni Jofra, àlies Eugenio, feu popular els anys setanta del segle passat, adaptada als nostres dies. M'ho regalo per ser la meva onomàstica.
Conençem doncs:
El saben aquell que diu que el Senyor Martines... El Sr. Martines és un funcionari jubilat de 70 anys que no està disposat a passar els seus dies de tardor de la vida avorrit, i demana a un amic que té a l'Ajuntament de Barcelona si no tindria una feineta per ell, per a passar els dies. L'home li va al Trias amb la sol·licitud i l'alcalde contesta:
"Xí, home, xí, nexexito un aixudant addixional de despaix, no? El podem tenir seixeixant documentació i fent aqueixtes feinetex. Així enx eixtalviem un wecari, no?"
A així el Sr. Martines comença a traballar a l'Ajuntament del Cap i Casal. Un bon dia visita Barcelona Sa Majestat la Reina Isabel II d'Anglaterra, i tot just entrar al despatx veu el Sr. Martines i li diu:
"By Jove, Mr. Martines, what a surprise! I'm so glad to see you again!"
El Batlle es queda amb la boca oberta.
"Cawam, Martineix, coneix a la Weina?"
"De tota la vida, Sr. Trias"
Setmanes després és François Hollande que acudeix al despatx de l'Ajuntament. Veu el Sr. Martines i li diu:
"Ah, bon jour, Martines, mon cher ami, comme vous ici"
S'abracen i es fan dos petons.
El Trias ja flipa en colors
"Coi, Matineix, coneix el gal, també?"
"De tota la vida, Sr. Trias. Mireu, és que jo coneixo a tohom, sap?"
"Home, a tot, tot el món"
"Collons que sí. Miri. Quan vaig a Roma, surto de tant en tant amb el Papa a quan fa la Missa de l'Àngelus"
"Xí home!"
"Doncs si vol en fem la prova. Demà passat anem a Roma i s'ho demostro"
Intrigat, Trias viatja a Roma amb el Sr. Martines i es dirigeixen a la Plaça de Sant Pere, que ja està a rebentar de gent.
"Vostè esperi'm aquí i quan s'obrin les portes del balcó de la Basílica, em veurà rere el Sant Pare"
El Sr. Martines es perd entre la gentada.
Arriba l'hora de l'Àngelus, i, efectivament, el Papa Francesc fa la seva sortida al balcó, i, flanquejant-lo, rere seu, amb els membres de la Cúria hi ha el Sr. Martines en persona.
A Trias li agafa un cobriment! Tothom corre a socórrer el batlle. Es recupera de seguida. El Sr. Martines és al seu costat, ajudant-lo a aixecar-se.
"Ho veu Sr. Trias? A què s'ha quedat impressionat en veure com sortia amb el Paquito?"
"Què collons impreixonat! Impreixonat m'he quedat quan aquest wus del costat m'ha pweguntat: "извините пожалуйста, però em podwia fer la wondat de diw-me qui és aquest sinyor de blanc que ha xortit davant el Xr. Martineix?"
Conençem doncs:
El saben aquell que diu que el Senyor Martines... El Sr. Martines és un funcionari jubilat de 70 anys que no està disposat a passar els seus dies de tardor de la vida avorrit, i demana a un amic que té a l'Ajuntament de Barcelona si no tindria una feineta per ell, per a passar els dies. L'home li va al Trias amb la sol·licitud i l'alcalde contesta:
"Xí, home, xí, nexexito un aixudant addixional de despaix, no? El podem tenir seixeixant documentació i fent aqueixtes feinetex. Així enx eixtalviem un wecari, no?"
A així el Sr. Martines comença a traballar a l'Ajuntament del Cap i Casal. Un bon dia visita Barcelona Sa Majestat la Reina Isabel II d'Anglaterra, i tot just entrar al despatx veu el Sr. Martines i li diu:
"By Jove, Mr. Martines, what a surprise! I'm so glad to see you again!"
El Batlle es queda amb la boca oberta.
"Cawam, Martineix, coneix a la Weina?"
"De tota la vida, Sr. Trias"
Setmanes després és François Hollande que acudeix al despatx de l'Ajuntament. Veu el Sr. Martines i li diu:
"Ah, bon jour, Martines, mon cher ami, comme vous ici"
S'abracen i es fan dos petons.
El Trias ja flipa en colors
"Coi, Matineix, coneix el gal, també?"
"De tota la vida, Sr. Trias. Mireu, és que jo coneixo a tohom, sap?"
"Home, a tot, tot el món"
"Collons que sí. Miri. Quan vaig a Roma, surto de tant en tant amb el Papa a quan fa la Missa de l'Àngelus"
"Xí home!"
"Doncs si vol en fem la prova. Demà passat anem a Roma i s'ho demostro"
Intrigat, Trias viatja a Roma amb el Sr. Martines i es dirigeixen a la Plaça de Sant Pere, que ja està a rebentar de gent.
"Vostè esperi'm aquí i quan s'obrin les portes del balcó de la Basílica, em veurà rere el Sant Pare"
El Sr. Martines es perd entre la gentada.
Arriba l'hora de l'Àngelus, i, efectivament, el Papa Francesc fa la seva sortida al balcó, i, flanquejant-lo, rere seu, amb els membres de la Cúria hi ha el Sr. Martines en persona.
A Trias li agafa un cobriment! Tothom corre a socórrer el batlle. Es recupera de seguida. El Sr. Martines és al seu costat, ajudant-lo a aixecar-se.
"Ho veu Sr. Trias? A què s'ha quedat impressionat en veure com sortia amb el Paquito?"
"Què collons impreixonat! Impreixonat m'he quedat quan aquest wus del costat m'ha pweguntat: "извините пожалуйста, però em podwia fer la wondat de diw-me qui és aquest sinyor de blanc que ha xortit davant el Xr. Martineix?"
dimecres, 24 d’abril del 2013
Sant Jordi, calerons per colònies
Sant Jordi és un dia tant important pels catalans que durant aquest període de 24 hores la gent oblida el panorama actual i surt al carrer, i passeja, i tria i remena llibres, que potser mai llegirà, però el fet de divertir-se, d'esbargir-se l'omple d'energia per esforçar-se encara més a partir de l'endemà. Sant Jordi és el Sant Valentí dels catalans, també.
És habitual veure gent venent roses per Sant Jordi, i és cada cop més habitual veure gent jove, estudiants, venent roses per Sant Jordi. Ja sigui per pagar-se el viatge de final de curs, o bé final de carrera, o fins i tot si la carrera és llarga, he arribat a sentir a parlar de viatges de meitat de carrera. La finalitat pot ser noble, o no, depèn del costat del prisma que es miri.
Vendre roses per reduir pèrdues d'unes colònies?
Això és el que estat fent aquest matí. Atendre una paradeta, juntament amb companys monitors d'esplai, esperant que les ànimes caritatives compressin roses. M'agrada veure, doncs, com la gent fa un esforç quan li expliques que el que estàs fent va dedicat als nens, i com t'agraeixen les ganes que hi dediques, que reconeixen la feina que fem els monitors.
És molt més satisfactori que el fet que un polític, o una personalitat reconeguda, ho digui. A menys que el polític en qüestió hagi tingut a veure amb el món de l'educació en el lleure, com va passar quan el conseller Cleries va fer un discurs a la primera Trobada Catalana de Monitors a Lleida, ja que ell ha estat monitor i director d'un esplai i ja sap el pa que s'hi dóna.
I és que la tasca monitoril no es redueix únicament a la tarda de dissabte, doncs habitualment s'han de fer un munt de reunions i tants d'altres sacrificis per tal d'aconseguir tot tipus d'ajuts per tal que cap nen es quedi sense esplai o sense colònies. Papers de beques i subvencions, vendre roses per Sant Jordi, en són alguns exemples. Malgrat tot, aquests sacrificis són més suportables quan el grup està cohesionat i hi ha bon ambient, i les coses es fan en companyia.
Demà, però, tot tornarà a la normalitat, això vol dir que dissabte hi ha esplai. Per tant els monitors dels esplais hauran de reunir-se durant la setmana per tal de preparar la tarda.
És habitual veure gent venent roses per Sant Jordi, i és cada cop més habitual veure gent jove, estudiants, venent roses per Sant Jordi. Ja sigui per pagar-se el viatge de final de curs, o bé final de carrera, o fins i tot si la carrera és llarga, he arribat a sentir a parlar de viatges de meitat de carrera. La finalitat pot ser noble, o no, depèn del costat del prisma que es miri.
Vendre roses per reduir pèrdues d'unes colònies?
Això és el que estat fent aquest matí. Atendre una paradeta, juntament amb companys monitors d'esplai, esperant que les ànimes caritatives compressin roses. M'agrada veure, doncs, com la gent fa un esforç quan li expliques que el que estàs fent va dedicat als nens, i com t'agraeixen les ganes que hi dediques, que reconeixen la feina que fem els monitors.
És molt més satisfactori que el fet que un polític, o una personalitat reconeguda, ho digui. A menys que el polític en qüestió hagi tingut a veure amb el món de l'educació en el lleure, com va passar quan el conseller Cleries va fer un discurs a la primera Trobada Catalana de Monitors a Lleida, ja que ell ha estat monitor i director d'un esplai i ja sap el pa que s'hi dóna.
I és que la tasca monitoril no es redueix únicament a la tarda de dissabte, doncs habitualment s'han de fer un munt de reunions i tants d'altres sacrificis per tal d'aconseguir tot tipus d'ajuts per tal que cap nen es quedi sense esplai o sense colònies. Papers de beques i subvencions, vendre roses per Sant Jordi, en són alguns exemples. Malgrat tot, aquests sacrificis són més suportables quan el grup està cohesionat i hi ha bon ambient, i les coses es fan en companyia.
Demà, però, tot tornarà a la normalitat, això vol dir que dissabte hi ha esplai. Per tant els monitors dels esplais hauran de reunir-se durant la setmana per tal de preparar la tarda.
dimarts, 23 d’abril del 2013
Segueix el rumb de l'esplai
Aquest cap de setmana passat va tenir lloc a Salou la Trobada de Monitors del MCECC (Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans). Crec que se n'ha parlat molt poc als mitjans, tot i que no ho vaig poder veure perquè durant el cap setmana vaig estar desconnectat de l'actualitat. "Segueix el rumb de l'esplai" n'era el lema.
Com a monitor d'esplai d'un dels components de la federació, el MCEC, no m'ho podia perdre així que vaig sortir de casa ben d'horeta, amb el cotxe cap a Salou. Informo que el peatge des de Martorell fins a la sortida 35 de l'autopista, a dia 21 d'Abril de 2013, costava 8.65€ i la tornada tres quarts del mateix.
Vaig arribar a Salou i vaig poder aparcar perfectament a la zona d'aparcament dels Emprius. Tot seguit vaig anar a la zona de la trobada i embolica que fa fort. Després de dinar algunes personalitats relacionades amb el món del lleure i/o de Salou van fer els seus discursos, monòtons i buits de contingut, que busquen la foto fàcil i l'aplaudiment forçat. Després vam fer tallers, en el meu cas n'havia seleccionat un d'esports alternatius. M'ho vaig passar molt bé, i malgrat tot em vaig fer un forat al pantaló i un genoll pelat.
Acte seguit vam berenar, cortesia de l'Auditori, un trosset de coca i xocolata calenta, allò que ve menys de gust un dia acalorat i just després de fer esport. Però m'ho vaig prendre, que un mai sap quan tindrà gana...
Llavors hi va haver una xerrada/conferència, a càrrec de Juanjo Fernández, que havia tingut de professor a l'escola (casualitat?), en alguns crèdits variables. No sé si em reconeixeria, però jo a ell sí. Va ser una xerrada molt dinàmica, així que no em vaig adormir com em pensava que passaria.
Després vam veure un espectacle de correfocs i vam sopar tot seguit. L'activitat de la nit ens va portar fins a gairebé la mitjanit, quan l'Orquestra All i Oli ens va delectar amb un concert que va durar aproximadament dues horetes. Allà em vaig quedar mig afònic. Acabada la música vam anar a dormir, tot i que amb la munió de gent que corria per allà era difícil, i vaig dormir poc i a ratxes. Al final a allò de les 7:30 em vaig acabar de despertar, em vaig vestir i a punt per seguir amb la trobada.
Després d'esmorzar vam realitzar l'activitat del matí, que ens duria per la part més turística i transitada del poble de Salou, que és el passeig marítim i la platja. Acabada l'activitat hi va haver l'eucaristia, no oblidem que es tracta d'una trobada de centres d'esplai cristians. El dinar va venir a continuació. Fideuà i gelat de xoco-vainilla. Força bo i molt apetitós.
Finalment va arribar l'acte de cloenda, on vam fer una xarxa amb fils de plàstic i el moment de recollir el record, que era una samarreta taronja molt guai on es pot llegir al davant "Sóc Monitor/a, Som Moviment". Comiats i cap a casa. Cap de setmana completet.
Com a monitor d'esplai d'un dels components de la federació, el MCEC, no m'ho podia perdre així que vaig sortir de casa ben d'horeta, amb el cotxe cap a Salou. Informo que el peatge des de Martorell fins a la sortida 35 de l'autopista, a dia 21 d'Abril de 2013, costava 8.65€ i la tornada tres quarts del mateix.
Vaig arribar a Salou i vaig poder aparcar perfectament a la zona d'aparcament dels Emprius. Tot seguit vaig anar a la zona de la trobada i embolica que fa fort. Després de dinar algunes personalitats relacionades amb el món del lleure i/o de Salou van fer els seus discursos, monòtons i buits de contingut, que busquen la foto fàcil i l'aplaudiment forçat. Després vam fer tallers, en el meu cas n'havia seleccionat un d'esports alternatius. M'ho vaig passar molt bé, i malgrat tot em vaig fer un forat al pantaló i un genoll pelat.
Acte seguit vam berenar, cortesia de l'Auditori, un trosset de coca i xocolata calenta, allò que ve menys de gust un dia acalorat i just després de fer esport. Però m'ho vaig prendre, que un mai sap quan tindrà gana...
Llavors hi va haver una xerrada/conferència, a càrrec de Juanjo Fernández, que havia tingut de professor a l'escola (casualitat?), en alguns crèdits variables. No sé si em reconeixeria, però jo a ell sí. Va ser una xerrada molt dinàmica, així que no em vaig adormir com em pensava que passaria.
Després vam veure un espectacle de correfocs i vam sopar tot seguit. L'activitat de la nit ens va portar fins a gairebé la mitjanit, quan l'Orquestra All i Oli ens va delectar amb un concert que va durar aproximadament dues horetes. Allà em vaig quedar mig afònic. Acabada la música vam anar a dormir, tot i que amb la munió de gent que corria per allà era difícil, i vaig dormir poc i a ratxes. Al final a allò de les 7:30 em vaig acabar de despertar, em vaig vestir i a punt per seguir amb la trobada.
Després d'esmorzar vam realitzar l'activitat del matí, que ens duria per la part més turística i transitada del poble de Salou, que és el passeig marítim i la platja. Acabada l'activitat hi va haver l'eucaristia, no oblidem que es tracta d'una trobada de centres d'esplai cristians. El dinar va venir a continuació. Fideuà i gelat de xoco-vainilla. Força bo i molt apetitós.
Finalment va arribar l'acte de cloenda, on vam fer una xarxa amb fils de plàstic i el moment de recollir el record, que era una samarreta taronja molt guai on es pot llegir al davant "Sóc Monitor/a, Som Moviment". Comiats i cap a casa. Cap de setmana completet.
divendres, 19 d’abril del 2013
Els fills de la Terra: L'origen del Capitán Pluralidad
En Borja Díez de Pomar y Muñoz-Fernández del Carpio sempre
estudià als millors col·legis privats en llengua castellana de la ciutat de
Barcelona. Tot i que les seves notes en català eren òptimes, es negava a
usar-lo per defecte, ja que els seus pares li havien ensenyat a ser tot un
cavaller casetllà, com denotava el seu arbre geneaològic firmat per nobles
hidalgos, conqueridors de les Amèriques, lloctinents del General Pavía, ministres
de la Casa del Rei i alts càrrecs de la Falange que van fer un gir democràtic i
es dedicaren a desmuntar el franquisme des de dins, ja que no obeïa els principis
del moviment.
Però arribà la crisi, i el negoci inmobiliari de son pare
acabà amb la seva fortuna i amb ell. Es va penjar d’un arbre a la seva finca de
Santa Pola, que anava a ser expropiada. La seva mare i ell es van haver de
buscar la vida, i es trslladaren a Sants. En Borja començà a anar a l’escola
pública, on va conèixer els seus amics Ximena i Banito. Tanmateix li molestaven
dues coses: la ferum a inmigració i el profe de mates fent clase en català. El
seu orgull de clase estaba essent mancillado. Había que salvar esa situación,
así que le denunció el hecho a su señora madre y ésta llevó al Tribunal Supremo
el nefando hecho. Pero aunque el Tribunal dictó sentencia en su favor, esos
catalanes (ella había nacido en Cataluña y le gustaba el carácter catalán, pero
estaba harta de ese tufillo regionalista y paleto que impedía a la laboriosa
región abrirse a España y a Europa).
Una noche, Borja soñó. Soñó que se le aparecía Don Laureano
López-Rodó. Y éste le dijo: “La media ponderada de la socioapoyatura
planificorde señala que Cataluña necesita, los catalanes necesitamos, un grupo
transversal de héroes que saquen a la región del atolladero económico en el que
se encuentra, del que es culpable el falaz nacionalismo. Sin embargo, debemos
hacer frente común, ahora. Por lo cual te concedo plenos poderes para ser el
representante de la Cataluña plural en ese grupo. Te entrego este escudo que
perteneció a Don Pelayo, renovado por el poder de la Voluntad de la Nación,
ente que constituye. Te permitirá protegerte de tus enemigos – y de tus
compañeros separatistas. Recuerda tres cosas, hijo mío: España es y será una
unidad de destino en lo universal; Bertín Osborne es el mayor ejemplo de la
España que queremos y els catalans estem ben carregats de punyetes, que diría Josep
Pla. Espero que estiguis preparat i sigus ferm en les tevés conviccions. Visca Barcelona!
Visca Espanya!”
Quan es va despertar, en Borja tenia un escut i una armadura
vermells i grocs. Sobre el seu pit, l’escut Constitucional al costat del de la Diputació
de Barcelona. Pluralime per davant de tot, sí senyor! En Borja havia de córrer. S’ho diría a la Ximena i al Banito…
dimecres, 17 d’abril del 2013
Postals mesetàries, primera part
Aquesta ha estat una setmana "horribilis" per al Partit Popular.
Bé, no han fet més que el que fan habitualment, però aquesta setmana se'ls ha ajuntat tot, i com l'alcohol, hi ha coses que millor no barrejar-les.
Als ja habituals càntics de brots verds, que al final acabarem pensant que els brots verds surten de les herbetes que es deuen prendre per dir el que diuen amb la insistència amb què ho diuen, al final acabaré per pensar que Visions i Cants no era obra de Maragall. Doncs això, als habituals càntics s'hi ha sumat la ja habitual comparació de qualsevol cosa amb el nazisme.
Habitualment ens tracten als catalans de nazis, però aquest cop els nazis són els de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca). Només perquè fan el que el poble fa, que és reclamar als polítics que actuïn. Però vaja, no hi ha més sord que el qui no vol escoltar. I els mitjans ja s'encarreguen de que sembli que els manifestants entren a les cases, malgrat tractar-se d'un moviment pacífic. Últimament sembla que és més rellevant allò que podria ser noticia en comptes del que realment és noticia. Valors i preferències...
Després tenim la dosi de lleis estúpides, com la nova llei de l'avortament. Bé, això de nova és relatiu, perquè és com retrocedir en el temps. Tots els avanços socials que s'han aconseguit passen per la màquina del temps fins arribar a les fotografies en tons sèpia, o en blanc i negre. Ja sé que està malament desitjar el mal aliè, però que els donessin una pallissa de tant en tant perquè se sentissin indefensos, de tant en tant, podria ser una manera de fer-los pensar.
Seguidament arriba la frase fetitxe o "catchphrase", que és que els joves "no emigren, sinó que tenen mobilitat exterior". Com quan a la suspensió de pagaments se li va dir "concurs de creditors", o a les pasteres se'ls va passar a dir "cayucos". Òbviament això de la majoria absoluta inhibeix el sentit del ridícul, o això sembla.
Finalment, l'actor, o ex-actor o el que sigui Toni Cantó, des de que està a UPyD, que es podria dir U a seques, perquè el que és progrés i democràcia, més aviat poc, sembla que els aires no li senten gaire bé. De tant en tant té l'irrefrenable vici de dir barbaritats. Aquest cop venia a comparar la immersió lingüística amb la pederàstia o alguna barbaritat d'aquestes, que realment no he aprofundit, no sigui que se m'enganxi alguna cosa rara o les neurones se'm casquin.
El pitjor és que no contents amb deixar anar aquestes perles, després desmenteixen haver-ho dit o, millor encara, declaren que se'ls ha malinterpretat i que no volien dir allò. La qual cosa em porta a pensar dues coses: 1. Tenen una memòria a molt curt termini, o 2. No pensen en el que diuen. O potser es pensen que Franco encara és viu i que encara hi ha censura i manipulació descarada. Les hemeroteques fan molt de mal. I les videoteques, encara més.
Per cert, avui he tastat la cervesa Moritz. No és dolenta però hi ha cerveses millors.
Bé, no han fet més que el que fan habitualment, però aquesta setmana se'ls ha ajuntat tot, i com l'alcohol, hi ha coses que millor no barrejar-les.
Als ja habituals càntics de brots verds, que al final acabarem pensant que els brots verds surten de les herbetes que es deuen prendre per dir el que diuen amb la insistència amb què ho diuen, al final acabaré per pensar que Visions i Cants no era obra de Maragall. Doncs això, als habituals càntics s'hi ha sumat la ja habitual comparació de qualsevol cosa amb el nazisme.
Habitualment ens tracten als catalans de nazis, però aquest cop els nazis són els de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca). Només perquè fan el que el poble fa, que és reclamar als polítics que actuïn. Però vaja, no hi ha més sord que el qui no vol escoltar. I els mitjans ja s'encarreguen de que sembli que els manifestants entren a les cases, malgrat tractar-se d'un moviment pacífic. Últimament sembla que és més rellevant allò que podria ser noticia en comptes del que realment és noticia. Valors i preferències...
Després tenim la dosi de lleis estúpides, com la nova llei de l'avortament. Bé, això de nova és relatiu, perquè és com retrocedir en el temps. Tots els avanços socials que s'han aconseguit passen per la màquina del temps fins arribar a les fotografies en tons sèpia, o en blanc i negre. Ja sé que està malament desitjar el mal aliè, però que els donessin una pallissa de tant en tant perquè se sentissin indefensos, de tant en tant, podria ser una manera de fer-los pensar.
Seguidament arriba la frase fetitxe o "catchphrase", que és que els joves "no emigren, sinó que tenen mobilitat exterior". Com quan a la suspensió de pagaments se li va dir "concurs de creditors", o a les pasteres se'ls va passar a dir "cayucos". Òbviament això de la majoria absoluta inhibeix el sentit del ridícul, o això sembla.
Finalment, l'actor, o ex-actor o el que sigui Toni Cantó, des de que està a UPyD, que es podria dir U a seques, perquè el que és progrés i democràcia, més aviat poc, sembla que els aires no li senten gaire bé. De tant en tant té l'irrefrenable vici de dir barbaritats. Aquest cop venia a comparar la immersió lingüística amb la pederàstia o alguna barbaritat d'aquestes, que realment no he aprofundit, no sigui que se m'enganxi alguna cosa rara o les neurones se'm casquin.
El pitjor és que no contents amb deixar anar aquestes perles, després desmenteixen haver-ho dit o, millor encara, declaren que se'ls ha malinterpretat i que no volien dir allò. La qual cosa em porta a pensar dues coses: 1. Tenen una memòria a molt curt termini, o 2. No pensen en el que diuen. O potser es pensen que Franco encara és viu i que encara hi ha censura i manipulació descarada. Les hemeroteques fan molt de mal. I les videoteques, encara més.
Per cert, avui he tastat la cervesa Moritz. No és dolenta però hi ha cerveses millors.
dimarts, 16 d’abril del 2013
De més verdes en maduren
Ens traslladem momentàniament a Veneçuela. L'altre dia es van celebrar les eleccions presidencials on es van presentar en Maduro i en Capriles, el primer el candidat oficialista, delfí del Chávez. Chávez amb z, no amb s. L'altre era el principal opositor. Les enquestes anaven boges i finalment el dia indicat en Maduro va guanyar per aproximadament un punt percentual de diferència. En Capriles va dir que no acceptava en Maduro com a president fins que no es donés una dada de recompte fiable, i és que encara que hi hagi gent que s'entesti a dir que allò no és una dictadura, en té molts tics.
Després hi ha qui es posa les mans al cap amb aquestes tupinades i caciquismes, però no serien capaços d'admetre que viuen en una república bananera ni que els apuntessin amb una pistola. Segurament perquè uns viuen al Sud d'Amèrica i els altres al Sud d'Europa. En Bono (no el d'U2), hi va anar com a observador internacional, i si us heu parat a escoltar-les... bé, primer riureu una estona i després entendreu la primera part d'aquest paràgraf. Senyor, quina manera de contradir-se en una mateixa frase. Primer admet que les eleccions són netes, després admet que hi pot haver irregularitats, per acabar dient que a tot arreu n'hi ha. Com per quedar-se tranquil.
Cada cop tinc més clar que a les següents eleccions generals donaré el meu vot a ERC. Espero que la fama no se'ls pugi al cap. També vull veure aquest nou partit "fundat" per la germana Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, que pel que tinc entès i he sentit, aniran a les autonòmiques. Perquè després diguin que els catalans odiem els canvis, primer apareix Ciutadans i rasca un munt de vots, després ve SI i en rasca uns quants més, i després desapareix per donar tres diputats a la CUP.
Li dedicaré un petit espai al vídeo que defensa els catalans contra l'odi mesetari indiscriminat. Em sembla bé que la gent de fora intenti fer veure a l'altra gent de fora que el que volem no és tant descabellat, per desgràcia els altaveus de la Meseta són molt potents i el rentat de cervell pot fer que la noia del vídeo vagi a segons quins programes on la ridiculitzin. Això sí, qualsevol que es tregui les benes dels ulls serà benvingut.
Voldria comentar, també, que ahir a la tertúlia de cal Basté no hi era la Pilar, i va haver de ser en Sardà el que posés a to en Marhuenda, que va estar especialment victimista. Van convidar en Màrius Serra, també, i li va donar el cop de gràcia, dient-li que el seu diari s'hauria de portar a les facultats de Periodisme com a exemple del que no ha de ser el periodisme. Aquí en Marhuenda, o el seu cap, va esclatar. Em preocuparia que algú com ell em tractés "d'amic".
Aprofito l'avinentesa per comentar que m'he obert un compte a DeviantArt, que és el següent: http://muramasa777.deviantart.com/. I també que l'scaramanga ja ha publicat el pilot d'un fan-fiction que podeu llegir en aquest bloc.
Des d'aquest bloc condemnem l'atemptat suposadament terrorista que ha succeït a Boston.
Després hi ha qui es posa les mans al cap amb aquestes tupinades i caciquismes, però no serien capaços d'admetre que viuen en una república bananera ni que els apuntessin amb una pistola. Segurament perquè uns viuen al Sud d'Amèrica i els altres al Sud d'Europa. En Bono (no el d'U2), hi va anar com a observador internacional, i si us heu parat a escoltar-les... bé, primer riureu una estona i després entendreu la primera part d'aquest paràgraf. Senyor, quina manera de contradir-se en una mateixa frase. Primer admet que les eleccions són netes, després admet que hi pot haver irregularitats, per acabar dient que a tot arreu n'hi ha. Com per quedar-se tranquil.
Cada cop tinc més clar que a les següents eleccions generals donaré el meu vot a ERC. Espero que la fama no se'ls pugi al cap. També vull veure aquest nou partit "fundat" per la germana Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, que pel que tinc entès i he sentit, aniran a les autonòmiques. Perquè després diguin que els catalans odiem els canvis, primer apareix Ciutadans i rasca un munt de vots, després ve SI i en rasca uns quants més, i després desapareix per donar tres diputats a la CUP.
Li dedicaré un petit espai al vídeo que defensa els catalans contra l'odi mesetari indiscriminat. Em sembla bé que la gent de fora intenti fer veure a l'altra gent de fora que el que volem no és tant descabellat, per desgràcia els altaveus de la Meseta són molt potents i el rentat de cervell pot fer que la noia del vídeo vagi a segons quins programes on la ridiculitzin. Això sí, qualsevol que es tregui les benes dels ulls serà benvingut.
Voldria comentar, també, que ahir a la tertúlia de cal Basté no hi era la Pilar, i va haver de ser en Sardà el que posés a to en Marhuenda, que va estar especialment victimista. Van convidar en Màrius Serra, també, i li va donar el cop de gràcia, dient-li que el seu diari s'hauria de portar a les facultats de Periodisme com a exemple del que no ha de ser el periodisme. Aquí en Marhuenda, o el seu cap, va esclatar. Em preocuparia que algú com ell em tractés "d'amic".
Aprofito l'avinentesa per comentar que m'he obert un compte a DeviantArt, que és el següent: http://muramasa777.deviantart.com/. I també que l'scaramanga ja ha publicat el pilot d'un fan-fiction que podeu llegir en aquest bloc.
Des d'aquest bloc condemnem l'atemptat suposadament terrorista que ha succeït a Boston.
dilluns, 15 d’abril del 2013
Pilot de la sèrie "Fills de la Terra: Els defensors de Catalunya" (doble episodi)
Els Fills de la Terra son un grup de nanos molt trempats que amb els seus superpoders volen salvar Catalunya... El problema és que cadascun té una visió diferent del País, com a bona entitat plural. Aconseguiran acomplir la seva missió?
Tot va començar fa uns mesos al Baix Llobregat...
“Ximena… Jo… Mira, que… Com t’ho diría…”, començà a dir l’enorme equí “Resulta que l’esperit de Jordi Solé i Tura… Doncs com que ha decidit que ets l’escollida per a formar un grup transversal que representi i defensi la Catalunya del futur, no? I tindreu superpoders i tot això. Tu heretaràs el meu: represntaràs la grandesa de Catalunya, i et faràs dir “Pica d’Estat Propi” I… en fi, que agafis uns amics i.. I… FAREU QUE US ESTIMIIIIIIIN!”
Tot va començar fa uns mesos al Baix Llobregat...
FILLS DE LA TERRA: L’ORIGEN
DE PICA D’ESTAT PROPI
Recordeu Cortés i Fonollosa, aquell parell de militants de
CiU les aventures dels quals van aparèixer un temps en aquest blog? Recordareu
que en Cortés té una néta que es diu Ximena…
Ha passat cosa d’un any des que els defensors del Delta del
Llobregat la van enterrar en boniatos. Resulta que un cop se li va obrir gana i
en va mossegar un, i li van agradar tant que se’ls va anar cruspint un rere l’altre,
per a desesperació dels segrestadors, que veien com a mesura que els gasos dels
seus cos s’acumulaven, anava desenvolupant un síndrome d’Estocolm que l’estava
movent de l’ideologia d’Unió cap a la del PSC, arribant un momento en que es
feu amb el control de la situación i s’autoproclamà cap dels seus propis
segrestadors en nom de Pere Navarro.
Mentre sopesava doblar el seu propi rescat, una nit, en
somnis se li va aparèixer un poni tan alt com la Sagrada Familia. Duia ales:
era un pegàs, una figura mítica que sempre havia fascinat la Ximena. Es va
identificar coma Flutterbitch i li va dir que era allà per encomenar-li una
missió (no sense haver cobert l’Hospital de Sant Pau amb una tifa com a
protesta pels retalls en sanitat).
“Ximena… Jo… Mira, que… Com t’ho diría…”, començà a dir l’enorme equí “Resulta que l’esperit de Jordi Solé i Tura… Doncs com que ha decidit que ets l’escollida per a formar un grup transversal que representi i defensi la Catalunya del futur, no? I tindreu superpoders i tot això. Tu heretaràs el meu: represntaràs la grandesa de Catalunya, i et faràs dir “Pica d’Estat Propi” I… en fi, que agafis uns amics i.. I… FAREU QUE US ESTIMIIIIIIIN!”
La Ximena es va despertar i es va veure enmig de Barcelona,
tan alta com la Sagrada familia degut a que l'acumilació de gasos provocada per l'ingestió incontrolada dels tubercles abans annomenats havia causat un procés de dilatació mol.lecular. Duia un uniforme de pubilla 2.0, amb malles,
una capa i enmig, un escut estelat. No estaba somiant. Afortunadament a aquella
hora només hi havia uns borratxos que creien estar amb el delirium tremens. No
sabia per què, però la Ximena sabia perfectament com recuperar la mida normal,
i l’uniforme li va desaparèixer, deixant-la en roba de carrer. Així que va
agafar el primer metro i anà a buscar els amiguets del barri…
FILLS DE LA TERRA: L’ORIGEN D’ULL DE TRENCALÒS
En Banito Fonollosa (així, amb “A”) era fill d’una familia
quelsevol de qualsevol barri de Barcelona. El seu pare era en Fonollosa, ja el
recordareu, l’amic d’en Cortés. En Fonollosa, tot i el seu cognom, no era fill
de Catalunya. Havia nascut a Noreña (Astúries), on el seu avi, que era de
Granollers, havia anat a ajudar els miners durant la Revolució de 1934. S’enamorà
d’una bonica asturiana i s’hi quedà. Al final del franquisme decidí tornar a
casa i es tralladà a Barcelona amb tota la familia: el petit Fonollosa tenia 11
anys, però ja xapurrejava el català i no li fou difícil integrar-se. Llàstima
que l’avi, que amb 101 anys segueix essent membre actu de la CNT, el desheretés
quan el noi es va fer funcionari de rebot i s’afilià a Convergència
Democràtica de Catalunya.
En Banito era un estudiant molt fluix. Essent txarnego va
haver d’anar a clases de reforç de castellà quan anava a parvulari mentre en
català treia grans qualificacions sense estudiar ni una mica. Des d’aquell
temps que estaba enamorat de la néta de l’amic del seu pare, en Cortés, i ella
semblava correspondre-li amb una sincera amistat. De vegades hom els veia passejant
de la maneta i deia "oh camaco!". Fins que arribà el segrest. En Banito es transformà.
Es tornà amargat i trist. Sense la Ximena havia perdut les ganes de viure, i
el seu pare estaba massa enfeinat i estressat no fent res com per a ajudar-lo.
Així que una nit de Nadal va decidir tirar-se daltabaix del Pont del Treball. I
alhesores algú el va parar. Era un àngel? Era Superman? Era el Pare Nadal? No.
Millor que això: era Sant Jordi Pujol, Patró dels peixos i els coves. I el
petit gran Sant Varó li va dir:
“Oh, pobre
noi! Ei, ei, ei, no fem ximpleries, oi! *cof* Mira, nen, això que vas a
fer, això… AIXÒ NO SERVEIX PER A RES, no? El destí truca a la porta de vegades,
no? I diu: “Un dia estàs al fons i l’altre a dalt” I això será dolent o será bo?
He, he… No ho se. Pero tu…. Tu… Tu tens fusta de padawan, no? *pollastre* Perdó,
estic una mica encallat. Si vens amb mi, jo t’ensenyaré la Força del Majèstic,
oi! Tu tens l’aura. Abandona per un temps el món i vine amb mi a Queralbs. T’ensenyaré
el poder de la Força, no?”.
I amb aixó començà l’entrenament a la Vall de Nuria. En
Banito aprengué a tenir el centre de gravetat tan baix com el seu mestre, i practicà
el tir amb arc com a afició. Un bon dia, sis mesos després, en somnis se li aparegué la seva
adoirada Ximena, que el cridava de tornada a Barcelona. En Pujol va dir que era
el señal: era l’hora de formar un drup transversal de joves per a posar fil a l’agulla
i peix al cove. “I recorda que la feina mal feta no té futur, oi!”, li dogué
com a comiat. Quan tornà a casa, en Fonollosa li va preguntar “Què, nen, com ha anat
el dia al cole?”. Ell mateix es feu un resistent uniforme, arc i unes fletxes
artesanals amb efectes sorprenents. I basant-se en el que havia vist a a la
Vall de Nuria es feu dir “Ull de Trencalòs”, aquell que mai no falla el seu objectiu
i es carrega els cabrons, pero, ei, amb compte, que no prenguem mal!
dissabte, 13 d’abril del 2013
Ens treuen la llengua i ens fan la "peineta"
En realitat m'avorreix parlar del tema de la llengua. Cada cop és el mateix, uns pares d'alumnes munten la de cal Déu i apa, tots a córrer amb les sentències. Aquest cop, però es tractava d'una interlocutòria, és a dir, que no arriba a sentència. Cada part ha fet la seva interpretació, com si s'hagués d'acabar el món. Algunes d'aquestes interpretacions incloïen "adaptar la classe", que es va llegir com fer les classes en castellà. Una bajanada. Això marcaria els nens més que els pares.
El que és realment important és el resultat del consell de ministres. Bé, de fet tampoc ho és tant, perquè diuen el de sempre, i pretenen que ens ho seguim creient. Escoltin, que els devots són vostès, no nosaltres. El Montoro ha tornat a insinuar que no apujaran impostos ni totes aquestes històries, però qui se'l creu? Jo no.
El tema dels desnonaments segueix igual.
Tornant al tema de la llengua, sí, ho sé, no ho puc evitar, els d'Esquerra van tornar a fer-ne de les seves. Van demanar la paraula al congrés i van parlar en català. El president del congrés, el senyor Posadas, els va dir que no complien el reglament i els va fer fora. Després, és clar, de que se li passés el "patatús" de sentir parlar en català. Tots sabem que hi ha un sector de l'España profunda que són al·lèrgics a tot el que soni català, incloent-hi el català com a paraula; els hi surten feridures cada cop que senten la paraula Catalunya, i si és amb ñ només es graten una miqueta.
Tenen els ous de posar-se la constitució a la boca, però quan es parla de pluralitat, passa a ser el paper mullat. Ens ho haurem de fer mirar. S'ho haurien de fer mirar. Potser és greu i cal vacunar-se, o pitjor, potser s'encomana. En fi, que se'ns foten de nosaltres traient-nos la llengua.
El que és realment important és el resultat del consell de ministres. Bé, de fet tampoc ho és tant, perquè diuen el de sempre, i pretenen que ens ho seguim creient. Escoltin, que els devots són vostès, no nosaltres. El Montoro ha tornat a insinuar que no apujaran impostos ni totes aquestes històries, però qui se'l creu? Jo no.
El tema dels desnonaments segueix igual.
Tornant al tema de la llengua, sí, ho sé, no ho puc evitar, els d'Esquerra van tornar a fer-ne de les seves. Van demanar la paraula al congrés i van parlar en català. El president del congrés, el senyor Posadas, els va dir que no complien el reglament i els va fer fora. Després, és clar, de que se li passés el "patatús" de sentir parlar en català. Tots sabem que hi ha un sector de l'España profunda que són al·lèrgics a tot el que soni català, incloent-hi el català com a paraula; els hi surten feridures cada cop que senten la paraula Catalunya, i si és amb ñ només es graten una miqueta.
Tenen els ous de posar-se la constitució a la boca, però quan es parla de pluralitat, passa a ser el paper mullat. Ens ho haurem de fer mirar. S'ho haurien de fer mirar. Potser és greu i cal vacunar-se, o pitjor, potser s'encomana. En fi, que se'ns foten de nosaltres traient-nos la llengua.
dimecres, 10 d’abril del 2013
Horizonte después
Sí, senyores i senyors.
M'ha arribat una informació que faria les delícies dels més conspiranoics, d'entre els que no sabria si incloure el meu company de bloc, l'scaramanga. Es veu que el CNI havia preparat un pla perquè, en cas que en Mas hagués obtingut una majoria absoluta i aclaparadora, s'hagués activat per treure-li tot el gas a la bombolla independentista que es va generar.
Veieu com els que teniem motius per dubtar, no anàvem pas tan errats?
El cas és que alguna cosa se'ls va tòrcer i el pla es va desorganitzar, i ja sabem com va acabar, amb unes publicacions que provenien del Ministerio del Interior i que en Jorge Fernández-Díaz, el ministre de l'Interior, no tenia ni idea d'on havien sortit i que el Mundo va donar per vàlides. No sé de què en estranyem, això és Espanya.
D'altra banda, és probable que no se li acabi de donar la credibilitat que se li hauria de donar a un article d'investigació ja que va aparèixer en aquella revista on apareixen noies lleugeretes de roba a la portada, la Interviú, que quan ha fet altres tipus d'articles de periodisme d'investigació sí que s'han acceptat.
El pla d'acció es deia Horizonte después i s'havia d'aplicar el dia després de les eleccions presidencials catalanes en cas que CiU hagués obtingut una gran majoria. L'estat s'hagués gastat 10 milions d'euros per dur-lo a terme i es descrivia com la manera de desactivar l'independentisme des de dins. Entre les mesures hi havia la de col·locar tertulians als mitjans de comunicació per convèncer a l'audiència de que "mejor unidos", així com persones influents (a cal Basté parlaven de jugadors del Barça).
Espero que tot això hagi ajudat a fomentar una mica més les ànsies independentistes de la població catalana. És que no és per a menys.
I tot per la maleïda "unidad de España".
M'ha arribat una informació que faria les delícies dels més conspiranoics, d'entre els que no sabria si incloure el meu company de bloc, l'scaramanga. Es veu que el CNI havia preparat un pla perquè, en cas que en Mas hagués obtingut una majoria absoluta i aclaparadora, s'hagués activat per treure-li tot el gas a la bombolla independentista que es va generar.
Veieu com els que teniem motius per dubtar, no anàvem pas tan errats?
El cas és que alguna cosa se'ls va tòrcer i el pla es va desorganitzar, i ja sabem com va acabar, amb unes publicacions que provenien del Ministerio del Interior i que en Jorge Fernández-Díaz, el ministre de l'Interior, no tenia ni idea d'on havien sortit i que el Mundo va donar per vàlides. No sé de què en estranyem, això és Espanya.
D'altra banda, és probable que no se li acabi de donar la credibilitat que se li hauria de donar a un article d'investigació ja que va aparèixer en aquella revista on apareixen noies lleugeretes de roba a la portada, la Interviú, que quan ha fet altres tipus d'articles de periodisme d'investigació sí que s'han acceptat.
El pla d'acció es deia Horizonte después i s'havia d'aplicar el dia després de les eleccions presidencials catalanes en cas que CiU hagués obtingut una gran majoria. L'estat s'hagués gastat 10 milions d'euros per dur-lo a terme i es descrivia com la manera de desactivar l'independentisme des de dins. Entre les mesures hi havia la de col·locar tertulians als mitjans de comunicació per convèncer a l'audiència de que "mejor unidos", així com persones influents (a cal Basté parlaven de jugadors del Barça).
Espero que tot això hagi ajudat a fomentar una mica més les ànsies independentistes de la població catalana. És que no és per a menys.
I tot per la maleïda "unidad de España".
dilluns, 8 d’abril del 2013
Retallades il·(luses)
Els nostres companys ibèrics de Portugal també estan de retallades. Es veu que les tovalloles no venen prou. Però a diferència del Tribunal Constitucional d'aquí, el d'allà sembla estar més pel poble, i no ha permès la retallada de la paga de Nadal als funcionaris. El Govern lusità està meditant fórmules per contenir el dèficit.
Una d'aquestes fórmules que sembla estar prenent més força és la de donar la paga en forma de bons de l'Estat, que mentre no faci fallida i catacrac és una manera tan bona com qualsevol altra. Avui comentaven, crec que a cal Basté, que és "curiós", que un membre de ple dret de la Unió Europea com és Portugal tingui un dèficit inferior que una regió d'Espanya, com pot ser Catalunya, que ni tan sols té ple dret en el seu país.
Què fàcil pot ser fer alguns retalls en defensa en comptes de tocar la sanitat o l'educació!
Aquí, en canvi, hi ha uns pressupostos que encara estan per aprovar, i el que diu el soci/oposició/no-se-sap-ben-bé-què és que es pot anar prorrogant amb l'objectiu d'aconseguir un sostre de dèficit més favorable. I que hi ha hagut casos en què s'han trigat fins a deu anys en aprovar-los. No entro en valoracions bones o dolentes.
Els sociates es fan pregar, suposo que esperant el moment de menys valoració del President Mas, a l'espera de fer les primàries del seu partit. I els populars insisteixen en què els socialistes pactin amb CiU, suposo que per dues raons que són, u, desgast un cop aprovin els pressupostos més nefasts, i dos, treure'ls-hi del cap l'afany de la consulta, d'altra banda democràtica.
I després estan la resta de partits, una mica com voltors tantejant el terreny en busca de víctimes d'on arrancar-hi vots.
En David Cameron s'ha animat a fer una visita al seu homòleg Rajoy, i sembla que tenen punts en comú, que són uns pressupostos horrorosos que els resten suport i una part que se'ls vol independitzar. "Catalunya no és Escòcia," diuen, sense deixar de banda que els espanyols tenen de dandi anglès el que el suïssos d'impuntuals. Si en Rajoy segueix amb les males companyies, encara li donarà per apujar les taxes universitàries, o apujar aquells impostos que va dir que no pujaria.
La resta, doncs morts, morts i més morts. Ens deixen Margaret Thatcher, Sara Montiel i Bigas Luna.
Una d'aquestes fórmules que sembla estar prenent més força és la de donar la paga en forma de bons de l'Estat, que mentre no faci fallida i catacrac és una manera tan bona com qualsevol altra. Avui comentaven, crec que a cal Basté, que és "curiós", que un membre de ple dret de la Unió Europea com és Portugal tingui un dèficit inferior que una regió d'Espanya, com pot ser Catalunya, que ni tan sols té ple dret en el seu país.
Què fàcil pot ser fer alguns retalls en defensa en comptes de tocar la sanitat o l'educació!
Aquí, en canvi, hi ha uns pressupostos que encara estan per aprovar, i el que diu el soci/oposició/no-se-sap-ben-bé-què és que es pot anar prorrogant amb l'objectiu d'aconseguir un sostre de dèficit més favorable. I que hi ha hagut casos en què s'han trigat fins a deu anys en aprovar-los. No entro en valoracions bones o dolentes.
Els sociates es fan pregar, suposo que esperant el moment de menys valoració del President Mas, a l'espera de fer les primàries del seu partit. I els populars insisteixen en què els socialistes pactin amb CiU, suposo que per dues raons que són, u, desgast un cop aprovin els pressupostos més nefasts, i dos, treure'ls-hi del cap l'afany de la consulta, d'altra banda democràtica.
I després estan la resta de partits, una mica com voltors tantejant el terreny en busca de víctimes d'on arrancar-hi vots.
En David Cameron s'ha animat a fer una visita al seu homòleg Rajoy, i sembla que tenen punts en comú, que són uns pressupostos horrorosos que els resten suport i una part que se'ls vol independitzar. "Catalunya no és Escòcia," diuen, sense deixar de banda que els espanyols tenen de dandi anglès el que el suïssos d'impuntuals. Si en Rajoy segueix amb les males companyies, encara li donarà per apujar les taxes universitàries, o apujar aquells impostos que va dir que no pujaria.
La resta, doncs morts, morts i més morts. Ens deixen Margaret Thatcher, Sara Montiel i Bigas Luna.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)